Papa Francesc: “L’evangelització no es fa amb proselitisme, sinó per testimoni”

Audiència General 18 d’octubre 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

23. Sant Carles de Foucauld, cor bategant de caritat en la vida oculta

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem en la nostra trobada amb alguns testimonis cristians, plens de zel per anunciar l’Evangeli. El zel apostòlic, el zel per l’anunci: estem fent un repàs d’alguns cristians que han estat un exemple d’aquest zel apostòlic. Avui m’agradaria parlar-vos d’un home que va fer de Jesús i dels germans més pobres la passió de la seva vida. Em refereixo a sant Carles de Foucauld que, «partint de la seva intensa experiència de Déu, va emprendre un camí de transformació fins a sentir-se germà de tots» (Cart. enc. Fratelli tutti, 286).

I quin va ser el “secret” de la vida de Carles de Foucauld? Ell, després d’haver viscut una joventut allunyat de Déu, sense creure en res més que la recerca desordenada del plaer, ho confia a un amic no creient, el qual, després d’haver-se convertit acollint la gràcia del perdó de Déu en la Confessió, li revela el motiu de la seva vida. Escriu: «He perdut el meu cor per Jesús de Natzaret» [1]. El germà Carles ens recorda així que el primer pas per evangelitzar és tenir Jesús dins del nostre cor, és “perdre el cap” per Ell. Si això no passa, és molt difícil que ho puguem demostrar amb la vida. Correm el risc de parlar de nosaltres mateixos, del nostre grup, d’una moral o, pitjor encara, d’un conjunt de normes, però no de Jesús, del seu amor, de la seva misericòrdia. Això ho veig en alguns moviments nous que estan sorgint: parlen de la seva visió de la humanitat, parlen de la seva espiritualitat i ells senten que estan en un nou camí… Però per què no parleu de Jesús? Parlen de tantes coses, d’organització, de camins espirituals, però no saben parlar de Jesús. Crec que estaria bé que avui cadascú de nosaltres ens preguntéssim: Jo, tinc Jesús al centre del meu cor? He perdut una mica el cap per Jesús?

Carles sí, fins al punt que passa de l’atracció per Jesús a la imitació de Jesús. Aconsellat pel seu confessor, va a Terra santa per visitar els llocs on el Senyor va viure i per caminar per on va caminar el Mestre. En particular és a Natzaret on entén que s’ha de formar a l’escola de Crist. Viu una relació intensa amb el Senyor, passa moltes hores llegint els Evangelis i se sent el seu germà petit. I coneixent Jesús, neix en ell el desig de fer-lo conèixer. Sempre passa així: quan algú de nosaltres coneix més Jesús, neix el desig de fer-lo conèixer, de compartir aquest tresor. En comentar la visita de la Mare de Déu a santa Elisabet, Ell fa dir: «M’he lliurat al món… porteu-me al món». Sí, però com? Com Maria en el misteri de la Visitació: «en silenci, amb l’exemple, amb la vida» [2]. Amb la vida, perquè «tota la nostra existència – escriu el germà Carles – ha de cridar l’Evangeli» [3]. I moltes vegades la nostra existència crida mundanitat, crida tantes coses estúpides, coses estranyes i diu: “No, tota la nostra existència ha de cridar l’Evangeli”.

Aleshores decideix establir-se en regions llunyanes per cridar l’Evangeli en el silenci, vivint en l’esperit de Natzaret, en la pobresa i amagat. Va al desert del Sàhara, enmig de no cristians, i s’hi afegeix com amic i germà, portant la mansuetud de Jesús-Eucaristia. Carles deixa que Jesús actuï amb silenci, convençut que la “vida eucarística” evangelitza. De fet, creu que Jesús és el primer evangelitzador. Així que resa als peus de Jesús, davant del tabernacle, unes deu hores al dia, convençut que la força evangelitzadora és allà i sentint que és Jesús qui l’acosta a molts germans llunyans. I nosaltres, em pregunto, creiem en la força de l’Eucaristia? El nostre anar vers els altres, el nostre servei, troba allà, en l’adoració, el seu inici i la seva realització? Estic convençut que hem perdut el sentit de l’adoració; l’hem de recuperar, començant per nosaltres els consagrats, els bisbes, els sacerdots, les monges i tots els consagrats. “Perdre” el temps davant del tabernacle, reprendre el sentit de l’adoració.

Carles de Foucauld va escriure: «Cada cristià és un apòstol» [4]; i recorda a un amic que «prop dels sacerdots necessitem que hi hagi laics que vegin el que el sacerdot no veu, que evangelitzin amb una proximitat de caritat, amb una bondat per a tothom, amb un afecte sempre disposat a donar-se» [5]. Els sants laics, no els escaladors. Aquells laics, aquell laic, aquella laica que estan enamorats de Jesús fan entendre al sacerdot que ell no és un funcionari, que ell és un mediador, un sacerdot. Avui necessitem molt que hi hagi sacerdots que tinguem a prop nostre aquests laics que creguin seriosament i que amb el seu testimoni ens ensenyin el camí. Carles de Foucauld amb aquesta experiència s’anticipa als temps del Concili Vaticà II, intueix la importància dels laics i comprèn que l’anunci de l’Evangeli és per a tot el poble de Déu. Però com podem augmentar aquesta participació? Com ho va fer Carles de Foucauld: agenollant-nos i acollint l’acció de l’Esperit, que sempre inspira noves maneres d’implicar-nos, trobar, escoltar i dialogar, sempre en col·laboració i confiança, sempre en comunió amb l’Església i amb els pastors.

Sant Carles de Foucauld, figura que és profecia per al nostre temps, va testimoniar la bellesa de comunicar l’Evangeli a través de l’apostolat de la mansuetud: ell, que se sentia “germà universal” i que acollia tothom, ens mostra la força evangelitzadora de la mansuetud, de la tendresa. No oblidem que l’estil de Déu rau en tres paraules: proximitat, compassió i tendresa. Déu és sempre proper, sempre és compassiu, sempre és tendre. I el testimoni cristià ha de seguir aquest camí: de proximitat, de compassió, de tendresa. I ell era així, amable i tendre. Volia que tothom que el trobés veiés, a través la seva bondat, la bondat de Jesús. Deia de ser, de fet, «servidor d’un que és molt millor que jo» [6]. Viure la bondat de Jesús el portava a estrènyer lligams fraternals d’amistat amb els pobres, amb els Tuareg, amb els més allunyats de la seva mentalitat. A poc a poc aquests vincles generaven fraternitat, inclusió, valorització de la cultura de l’altre. La bondat és senzilla i requereix que siguem persones senzilles, que no tinguem por de regalar un somriure. I amb el somriure, amb la seva senzillesa el Germà Carles donava testimoni de l’Evangeli. Mai proselitisme, mai: testimoni. L’evangelització no es fa amb proselitisme, sinó per testimoni, per atracció. Preguntem-nos finalment si portem en nosaltres i als altres la joia cristiana, la bondat cristiana, la tendresa cristiana, la compassió cristiana, la proximitat cristiana. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.