Papa Francesc: “L’evangelització és un servei”

Audiència General 08 de març 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

6. El Concili Vaticà II. 1. L’evangelització com a servei eclesial

Estimats germans i germanes, bon dia!

En la darrera catequesi vam veure que el primer “concili” en la història de l’Església – un concili com el del Vaticà II -, el primer concili, es va convocar a Jerusalem per una qüestió vinculada a l’evangelització, és a dir l’anunci de la Bona Nova als no jueus – es creia que l’anunci de l’Evangeli només s’havia de fer als jueus. En el segle XX, el Concili Ecumènic Vaticà II ha presentat l’Església com a Poble de Déu pelegrí en el temps i per la seva naturalesa missionera (cf. Decr. Ad gentes, 2). Què vol dir això? És com un pont entre el primer i l’últim Concili, referit a l’evangelització, un pont l’arquitecte del qual és l’Esperit Sant. Avui escoltem el Concili Vaticà II, per descobrir que evangelitzar és sempre un servei eclesial, mai solitari, mai aïllat, mai individualista. L’evangelització es fa sempre en església, és a dir en comunitat i sense fer proselitisme perquè això no seria evangelització.

De fet, l’evangelitzador transmet sempre el que ell mateix o ella mateixa ha rebut. Sant Pau va ser el primer a escriure-ho: l’evangeli que ell anunciava i que les comunitats rebien i en què es mantenien ferms és el mateix que l’Apòstol havia rebut al seu torn (cf. 1 Cor 15,1-3). Es rep la fe i es transmet la fe. Aquest dinamisme eclesial de transmissió del Missatge és vinculant i garanteix l’autenticitat de l’anunci cristià. El mateix Pau escriu als Gàlates: «Si nosaltres mateixos o un àngel del cel us anunciéssim un evangeli diferent del que us hem anunciat, que sigui maleït» (1,8). Això és bonic i això és bo per a tantes visions que estan de moda…

La dimensió eclesial de l’evangelització constitueix, doncs, un criteri per comprovar el zel apostòlic. Una comprovació necessària, perquè la temptació de actuar “en solitari” sempre està a l’aguait, especialment quan el camí es torna accidentat i sentim el pes del compromís. Igualment, és perillosa la temptació de seguir camins pseudo-eclesials més fàcils, d’adoptar la lògica mundana dels números i de les enquestes, de comptar amb la força de les nostres idees, dels programes, de les estructures, de les “relacions que són importants”. Això no funciona, això pot ajudar una mica, però fonamentalment és la força que l’Esperit et dona per anunciar la veritat de Jesucrist, per anunciar l’Evangeli. Les altres coses són secundàries.

Ara, germans i germanes, posem-nos directament a l’escola del Concili Vaticà II, rellegint alguns números del Decret Ad gentes (AG), el document sobre l’activitat missionera de l’Església. Aquests textos del Vaticà II conserven plenament el seu valor fins i tot en el nostre context complex i plural.

En primer lloc, aquest document, AG, ens convida a considerar l’amor de Déu Pare, com una font, que «a través de la seva immensa i misericordiosa benvolença alliberadora ens crea i, a més, per gràcia ens crida a participar de la seva vida i de la seva glòria. Aquesta és la nostra vocació. Per pura generositat ha vessat i continua vessant la seva bondat divina, de manera que, com que és el creador de tot, també pot ser “tot en tots” (1 Cor 15,28), procurant junts la seva glòria i la nostra felicitat» (n. 2). Aquest passatge és fonamental, perquè diu que l’amor del Pare té com a receptor tot ésser humà. L’amor de Déu no és només per a un petit grup, no… per a tots. Poseu bé aquesta paraula en el cap i en el cor: tots, tots, ningú queda exclòs, això diu el Senyor. I aquest amor per a cada ésser humà és un amor que arriba a cada home i dona a través de la missió de Jesús, mediador de la salvació i redemptor nostre (cf. AG, 3), i mitjançant la missió de l’Esperit Sant (cfr AG, 4), l’Esperit Sant, obra en tots, tant en els batejats com en els no batejats. L’Esperit Sant treballa!

A més, el Concili recorda que és el deure de l’Església continuar la missió de Crist, que ha estat «enviat a portar la bona nova als pobres; per això – continua el document Ad gentes – cal que l’Església, sempre sota la influència de l’Esperit Sant, l’Esperit de Crist, segueixi el mateix camí seguit per aquests, és a dir, el camí de la pobresa, de l’obediència, del servei i del sacrifici de si mateix fins a la mort, de la qual, ressuscitant, Ell va sortir-ne vencedor» (AG, 5). Si es manté fidel a aquest “camí”, la missió de l’Església és «la manifestació, és a dir l’epifania i la realització, del pla diví en el món i en la història» (AG, 9).

Germans i germanes, aquestes breus notes ens ajuden a comprendre també el sentit eclesial del zel apostòlic de cada deixeble-missioner. El zel apostòlic no és un entusiasme, és una altra cosa, és una gràcia de Déu, que hem de guardar. Hem d’entendre el sentit per què en el Poble de Déu pelegrí i evangelitzador no hi ha subjectes actius i subjectes passius. No hi ha els que prediquen, els que anuncien l’Evangeli d’una manera o altra, i els que callen. No. «Cada batejat – diu Evangelii Gaudium – sigui quina sigui la seva funció en l’Església i el nivell d’instrucció de la seva fe, és un subjecte actiu d’evangelització» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). Tu ets cristià? “Sí, he rebut el Baptisme…” I tu evangelitzes? “Però què vol dir això…?” Si tu no evangelitzes, si tu no dones testimoni, si tu no dones el testimoni del Baptisme que has rebut, de la fe que el Senyor t’ha donat, tu no ets un bon cristià. En virtut del Baptisme rebut i de la consegüent incorporació en l’Església, cada batejat participa de la missió de l’Església i, en ella, de la missió de Crist Rei, Sacerdot i Profeta. Germans i germanes, aquesta tasca «és una i immutable en cada lloc i en cada situació, encara que no es dugui a terme de la mateixa manera per circumstàncies diverses» (AG, 6). Això ens convida a no esclerotitzar-nos o fossilitzar-nos; ell ens redimeix d’aquesta inquietud que no és de Déu. El zel missioner del creient s’expressa també com una recerca creativa de noves maneres d’anunciar i testimoniar, de noves maneres de trobar la humanitat ferida que Crist va prendre sobre si. En definitiva, noves maneres de servir l’Evangeli i de servir la humanitat. L’evangelització és un servei. Si una persona es diu evangelitzador i no té aquesta actitud, aquest cor de servidor, si es creu amo, no és un evangelitzador, no… és un pobret.

Tornar a l’amor fonamental del Pare i a les missions del Fill i de l’Esperit Sant no ens tanca en espais de tranquil·litat estàtica personal. Al contrari, ens porta a reconèixer la gratuïtat del do de la plenitud de vida a la qual som cridats, aquest do pel qual lloem i donem gràcies a Déu. Aquest do no és només per a nosaltres, sinó que és per donar-lo als altres. I ens porta també a viure sempre més plenament tot el que hem rebut compartint-ho amb els altres, amb sentit de responsabilitat i recorrent junts els camins, sovint tortuosos i difícils de la història, en espera vigilant i laboriosa del seu compliment. Demanem al Senyor aquesta gràcia, per prendre aquesta vocació cristiana i donar gràcies al Senyor pel que ens ha donat, aquest tresor. I mirar de comunicar-lo als altres.

Traducció: Josep M. Torrents