Vés al contingut
papa-audiencia
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 15 de març 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

7. El Concili Vaticà II. 2. Ser apòstols en una Església apostòlica.

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la passió per evangelitzar: no només sobre “evangelitzar” sinó la passió per evangelitzar i, seguint el Concili Vaticà II, intentem entendre millor què vol dir ser “apòstols” avui. La paraula “apòstol” fa pensar en el grup dels Dotze deixebles escollits per Jesús. A vegades anomenem “apòstol” algun sant, o més generalment els bisbes: són apòstols, perquè van en nom de Jesús. Però som conscients que ser apòstols afecta a tots els cristians? Som conscients que ens afecta a cadascun de nosaltres? En efecte, estem cridats a ser apòstols – és a dir enviats en una Església que professem en el Credo com apostòlica.

Aleshores, què vol dir ser apòstols? Significa ser enviat a una missió. Exemplar i fundacional és l’esdeveniment en què Crist Ressuscitat envia els seus apòstols al món, transmetent-los el poder que Ell mateix ha rebut del Pare i donant-los el seu Esperit. Llegim en l’Evangeli de Joan: «Jesús els va tornar a dir: “Pau a vosaltres! Com el Pare m’ha enviat, així jo també us envio”. Dit això, bufà i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”» (20,21-22).

Un altre aspecte fonamental de ser apòstol és la vocació, és a dir la crida. Així ha estat des de l’inici, quan el Senyor Jesús «va cridar els que va voler i ells es van acostar a Ell» (Mc 3,13). Els va constituir com a grup, donant-los el títol “d’apòstols”, perquè estiguessin amb Ell i per enviar-los en missió (cf. Mc 3,14; Mt 10,1-42). Sant Pau en les seves cartes es presenta així: «Pau, cridat a ser apòstol», és a dir enviat, (1 Cor 1,1) i de nou: «Pau, servidor de Jesucrist, apòstol enviat per crida, escollit per anunciar l’evangeli de Déu» (Rm 1,1). I insisteix en el fet de ser «apòstol no enviat pels homes, ni mitjançant l’home, sinó mitjançant Jesucrist i Déu Pare que l’ha ressuscitat d’entre els morts» (Gal 1,1); Déu l’ha cridat des del ventre de la seva mare per anunciar l’evangeli entre les nacions (cf. Gal 1,15-16).

L’experiència dels Dotze apòstols i el testimoni de Pau també ens interpel·len a nosaltres avui. Ens conviden a comprovar les nostres actituds, a comprovar les nostres eleccions, les nostres decisions, a partir d’aquests punts ferms: tot depèn d’una crida gratuïta de Déu; Déu ens tria també per a serveis que de vegades semblen superar les nostres possibilitats o que no corresponen a les nostres expectatives; a la crida rebuda com un do gratuït, s’hi ha de respondre gratuïtament.

El Concili diu: «La vocació cristiana […] és per la seva naturalesa també una vocació a l’apostolat» (Decr. Apostolicam actuositatem [AA], 2). Es tracta d’una crida comuna, «com és comuna la dignitat dels membres per la seva regeneració en Crist, és comuna la gràcia de l’adopció filial, és comuna la vocació a la perfecció; només hi ha una sola salvació, una sola esperança i una caritat sense divisions» (LG, 32).

És una crida que afecta tant als que han rebut el sagrament de l’Ordre i les persones consagrades, com a cada fidel laic, home o dona, és una crida a tots. Tu estàs obligat a donar el tresor que has rebut amb la teva vocació cristiana: és el dinamisme de la vocació, és el dinamisme de la vida. És una crida que permet dur a terme de manera activa i creativa la tasca apostòlica, dins d’una Església en què «hi ha diversitat de ministeris però unitat de missió. Els apòstols i els seus successors han rebut de Crist l’ofici d’ensenyar, governar i santificar en el seu nom i amb la seva autoritat. Però també els laics: tots vosaltres; la majoria de vosaltres sou laics. Fins i tot els laics, que participen en l’ofici sacerdotal, profètic i reial de Crist, dins la missió de tot el poble de Déu tenen la seva tasca en l’Església i en el món» (AA, 2).

En aquest context, com entén el Concili la col·laboració del laïcat amb la jerarquia? Com l’entén? Es tracta d’una mera adaptació estratègica a les noves situacions que es plantegen? De cap manera, no: hi ha alguna cosa més, que supera les contingències del moment i que manté el seu propi valor també per a nosaltres. L’Església és així, és apostòlica.

En el marc de la unitat de la missió, la diversitat de carismes i de ministeris no ha de crear, dins el cos eclesial, categories privilegiades: aquí no hi ha una promoció, i quan tu entens la vida cristiana com una promoció, que el de dalt mana als altres perquè ha sabut pujar, això no és cristianisme. Això és paganisme pur. La vocació cristiana no és una promoció per pujar, no! És una altra cosa. I hi ha una cosa gran perquè, encara que «alguns per voluntat del mateix Crist es constitueixen en un lloc més important, doctors, dispensadors dels misteris i pastors per als altres; tanmateix, hi ha entre tots una veritable igualtat respecte a la dignitat i a l’acció comuna a tots els fidels en l’edificació del cos de Crist» (LG, 32). Qui té més dignitat, en l’Església: el bisbe, el sacerdot? No… Tots som cristians els uns al servei dels altres. Qui és més important, en l’Església: la monja o la persona corrent, batejada, l’infant, el bisbe…? Tots són iguals, som iguals i quan una de les parts es creu més important que les altres aixeca una mica el nas, s’equivoca. Aquesta no és la vocació de Jesús. La vocació que Jesús dona a tothom, - però fins i tot a aquells que semblen estar en llocs més alts – és el servei, servir als altres, humiliar-te. Si tu trobes una persona que en l’Església té una vocació més alta i tu la veus vanitosa, tu diràs: “Pobret”; prega per ell perquè no ha entès què és la vocació de Déu. La vocació de Déu és adoració al Pare, amor a la comunitat i servei. Això és ser apòstols, aquest és el testimoni dels apòstols.

La qüestió de la igualtat en dignitat ens demana repensar molts aspectes de les nostres relacions, que són decisius per a l’evangelització. Per exemple, som conscients que amb les nostres paraules podem danyar la dignitat de les persones, arruïnant així les relacions dintre de l’Església? Mentre intentem dialogar amb el món, sabem dialogar també entre nosaltres creients? O en la parròquia un va contra l’altre, un fa mal a l’altre per pujar més? Sabem escoltar per entendre les raons de l’altre, o ens imposem, potser fins i tot amb paraules suaus? Escoltar, humiliar-se, estar al servei dels altres: això és servir, això és ser cristià, això és ser apòstol.

Estimats germans i germanes, no tinguem por de fer-nos aquestes preguntes. Fugim de la vanitat, de la vanitat dels càrrecs. Aquestes paraules ens poden ajudar a comprovar com vivim la nostra vocació baptismal, com vivim la nostra manera de ser apòstols en una Església apostòlica, que està al servei dels altres.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.