Vés al contingut
papa-audiencia-joves-francesc-xavier
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 17 de maig 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

13. Testimonis: Sant Francesc Xavier

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant el nostre itinerari de les Catequesis amb alguns models exemplars de zel apostòlic… recordem que estem parlant de l’evangelització, del zel apostòlic, de portar endavant el nom de Jesús, i són molts els homes i dones que ho han fet de manera exemplar al llarg de la història. Avui, per exemple, escollim sant Francesc Xavier: és considerat, diuen alguns, el més gran missioner dels temps moderns. Però no es pot dir qui és el més gran, qui és el més petit, perquè hi ha tants missioners amagats que encara avui fan molt més que sant Francesc Xavier. I Xavier és el patró de les missions, com Santa Teresa de l’Infant Jesús. Però un missioner és gran quan ho fa bé. I n’hi ha tants, molts, sacerdots, laics, religioses, que van a les missions, fins i tot d’Itàlia i molts de vosaltres. Veig, per exemple, quan em presenten la història d’un sacerdot com a candidat a l’episcopat: ha passat deu anys a la missió en tal lloc… això és genial: sortir de la pàtria per predicar l’Evangeli. És el zel apostòlic. I això ho hem de conrear molt. I mirant la figura d’aquests homes, d’aquestes dones, n’aprenem.

Sant Francesc Xavier va néixer en una família noble però empobrida de Navarra, al nord d’Espanya, el 1506. Va a estudiar a París – era un jove mundà, intel·ligent, ferm. Allà va trobar Ignasi de Loiola. Li va fer exercicis espirituals i li va canviar la vida. I ell deixà tota la seva carrera mundana per fer-se missioner. Ell es va fer jesuïta, va fer els vots. Després es va fer sacerdot, i va anar a evangelitzar, enviat a l’Orient. En aquella època els viatges dels missioners a l’Orient eren un enviament a mons desconeguts. I ell hi va anar, perquè estava ple de zel apostòlic.

Així ell és el primer d’un gran grup de missioners apassionats dels temps moderns, disposats a suportar immenses penúries i perills, per arribar a terres llunyanes i trobar pobles de cultures i llengües completament desconegudes, impulsats només pel fortíssim desig de fer conèixer Jesucrist i el seu Evangeli.

En poc més d'onze anys va fer una feina extraordinària. Va ser missioner durant onze anys més o menys. Els viatges en vaixell en aquella època eren molt durs, eren perillosos. Molts es morien durant el viatge per naufragis o malalties. Malauradament, avui molts moren perquè els deixem morir en el Mediterrani… Xavier passa més de tres anys i mig en vaixells, un terç de la durada de la seva missió. Passa més de tres anys i mig per anar a l’Índia, i després de l’Índia al Japó.

En arribar a Goa, a l’Índia, la capital de l’Orient portuguès, la capital cultural i també comercial, Xavier hi estableix la seva base, però no es queda allà. Va a evangelitzar els pobres pescadors de la costa meridional de l’Índia, ensenyant catecisme i oracions als infants, batejant i curant els malalts. Després, durant una pregària nocturna a la tomba de l’apòstol Sant Bartomeu, sent que ha d’anar més enllà de l’Índia. Deixa en bones mans la feina que ja havia començat i salpa amb ànims cap a les Moluques, les illes més llunyanes de l’arxipèlag indonesi. Per a aquesta gent no hi havia límits, ells anaven més enllà… Quin valor que tenien aquests sants missioners! Fins i tot els d’avui, encara que no vagin en vaixell tres mesos, van en avió 24 hores, però després fan el mateix. T’has de parar allà i fer tants quilòmetres, entrar en els boscos. I Xavier, a les Moluques, escriu en vers el catecisme en l’idioma local i ensenya a cantar el catecisme, perquè amb el cant s’aprèn millor. Sabem per les seves cartes quins eren els seus sentiments. Escriu així: «Els perills i els sofriments, acollits voluntàriament i únicament per amor i servei de Déu nostre Senyor, són tresors plens de gran consol espiritual. Aquí passats uns anys es podrien perdre els ulls per les abundants llàgrimes d’alegria!» (20 gener 1548). Plorava de joia veient les obres del Senyor.

Un dia, a l’Índia, troba un japonès, que li parla del seu País llunyà, on encara no hi havia anat cap missioner europeu. I Francesc Xavier tenia la inquietud de l’apòstol, d’anar més enllà, i decideix marxar com més aviat millor, i hi arriba després d’un viatge aventurer sobre el junc d’un xinès. Els tres anys el Japó són molt durs, pel clima, l’oposició i el desconeixement de la llengua, però també aquí les llavors plantades donaran grans fruits.

El gran somniador, Xavier, al Japó entén que el país decisiu per a la missió a l’Àsia era un altre: la Xina. Amb la seva cultura, la seva història, la seva grandesa, exercia de fet un predomini sobre aquella part del món. Encara avui la Xina és realment un pol cultural, amb una història gran, una història preciosa. Per això torna a Goa i poc temps després s’embarca una altra vegada esperant poder entrar a la Xina. Però el seu pla fracassa: mor a les portes de la Xina, en una illa, la petita illa de Sancian, davant de la costa xinesa esperant en va poder desembarcar a terra ferma prop de Canton. El 3 de desembre 1552, mor completament abandonat, només hi ha un xinès al costat seu per vetllar-lo. Així s’acaba el viatge terrenal de Francesc Xavier. Havia envellit, quants anys tenia? Vuitanta ja? No… Només tenia quaranta-sis anys, havia passat la seva vida a la missió, amb el zel. Surt d’Espanya culta i arriba al País més culte del món en aquell moment, la Xina, i mor davant la gran Xina, acompanyat per un xinès. Tot un símbol!

La seva intensíssima activitat va estar sempre unida a la pregària, a la unió amb Déu, mística i contemplativa. No va deixar mai la pregària, perquè sabia que amb ella tenia la força. Allà on fos, cuidava molt els malalts, els pobres i els infants. No era un missioner “aristocràtic”: anava sempre amb els més necessitats, els infants que eren els més necessitats d’instrucció, de catequesi, els pobres, els malalts: anava directament a les fronteres de l’assistència per fer créixer la grandesa. L’amor de Crist va ser la força que el va empènyer fins als confins més llunyans, amb penúries i perills continus, superant fracassos, decepcions i desànims, de fet, donant-los consol i joia en seguir-lo i servir-lo fins al final.

Que sant Francesc Xavier que va fer aquesta obra tan gran, amb tanta pobresa i amb tanta valentia, ens doni una mica d’aquest zel, d’aquest zel per viure l’Evangeli i anunciar l’Evangeli. Als molts joves que avui se senten una mica inquiets i no saben què fer amb aquesta inquietud, els dic: mireu Francesc Xavier, mireu l’horitzó del món, mireu els pobles tan necessitats, mireu tanta gent que sofreix, tanta gent que necessita Jesús. I aneu, tingueu coratge. Encara avui hi ha joves coratjosos. Penso en tants missioners per exemple en la Papua Nova Guinea, penso en amics meus, joves, que estan en la diòcesi de Vanimo, i en tots els que han anat a evangelitzar seguint els passos de Francesc Xavier. Que el Senyor ens doni a tots nosaltres la joia d’evangelitzar, l’alegria de portar endavant aquest missatge tan bonic que ens fa feliços a nosaltres i a tots.

Traducció: Josep M. Torrents.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.