Vés al contingut
disceniment-papa

Audiència General 19 d’octubre 2022

Catequesi sobre el Discerniment:

6. Els elements del discerniment. El llibre de la pròpia vida

Estimats germans i germanes, benvinguts i bon dia!

En les catequesis d’aquestes setmanes insistim en les condicions per fer un bon discerniment. A la vida hem de prendre decisions, sempre, i per prendre les decisions hem de caminar per un bon camí, un camí de discerniment. Cada activitat important té les seves “instruccions” a seguir, que cal conèixer perquè puguin produir els resultats necessaris. Avui ens centrem en un altre ingredient indispensable per al discerniment: la pròpia història de vida. Conèixer la pròpia història de vida és un ingredient – diguem-ho així – indispensable per al discerniment.

La nostra vida és el “llibre” més preciós que ens ha estat lliurat, un llibre que malauradament molts no llegeixen, o ho fan massa tard, abans de morir. I tanmateix, precisament en aquest llibre es troba el que es cerca inútilment d’altra manera. Sant Agustí, un gran cercador de la veritat, ho va entendre precisament rellegint la seva vida, assenyalant-hi els passos silenciosos i discrets, però incisius, de la presència del Senyor. Al final d’aquest viatge s’adonarà amb estupor: «Tu eres dintre meu, i jo fora. I allà et buscava. Deformat, em vaig llançar sobre les belles formes de les teves criatures. Tu eres amb mi, però jo no era amb tu» (Confessions X, 27.38). D’aquí la seva invitació a conrear la vida interior per trobar el que es busca: «Entra en tu mateix. En l’home interior hi ha la veritat» (La veritable religió, XXXIX, 72). D’aquí la seva invitació que us faria a tots vosaltres, fins i tot jo me la faig a mi mateix: “Entra en tu mateix. Llegeix la teva vida. Llegeix dins, quin ha estat el teu recorregut. Amb serenitat. Torna a tu mateix”.

Moltes vegades nosaltres també hem fet l’experiència d’Agustí, de trobar-nos empresonats per pensaments que ens allunyen de nosaltres mateixos, missatges estereotipats que ens fan mal: per exemple, “jo no valg res” – i tu afegeixes; “a mi tot em va malament” – i tu segueixes; “no faré mai res de bo” – i tu segueixes, i així ens va la vida. Aquestes frases pessimistes que et fan caure! Llegir la pròpia història significa també reconèixer la presència d’aquests elements “tòxics”, però per reprendre després el nostre relat, aprenent a veure altres coses, fent-lo més ric, més respectuós de la complexitat, aconseguint també copsar les maneres discretes amb què Déu actua en la nostra vida. Una vegada vaig conèixer una persona, de la qual la gent que la coneixia deia que mereixia el Premi Nobel de la negativitat: tot era dolent, tot, i sempre mirava de criticar. Era una persona amargada i tanmateix tenia moltes qualitats. I després aquesta persona va trobar una altra persona que l’ajudava i cada vegada que es lamentava d’alguna cosa, l’altra deia: “Però ara, per compensar, digues alguna cosa bona de tu”. I ell responia: “Però sí, … jo també tinc aquesta qualitat”, i a poc a poc el va ajudar a tirar endavant, a llegir bé la pròpia vida, tant les coses dolentes, com les coses bones. Hem de llegir la nostra vida, i així veiem les coses que no són bones i també les coses bones que Déu sembra en nosaltres.

Hem vist que el discerniment té un enfocament narratiu: no es centra en una acció puntual, la situa en un context: d’on ve aquest pensament? El que sento ara, d’on ve? On em porta el que estic pensant ara? Quan m’hi he trobat abans? És una cosa nova que em ve ara o m’hi he trobat en altres situacions? Perquè és més insistent que les altres? Què em vol dir la vida amb això?

La història dels fets de la nostra vida també ens permet copsar matisos i detalls importants, que poden ser un ajut preciós que fins aquell moment eren ocults. Per exemple, una lectura, un servei, una trobada, a primera vista considerada de poca importància, en el temps posterior transmeten una pau interior, transmeten la joia de viure i suggereixen noves iniciatives bones. Aturar-se i reconèixer això és indispensable. Aturar-se és reconèixer: és important per al discerniment, és un treball de recollida d’aquelles perles precioses i amagades que el Senyor ha escampat en la nostra terra.

El bé sempre s’amaga, perquè el bé té pudor i s’amaga: el bé s’amaga; és silenciós, requereix una recerca lenta i contínua. Perquè l’estil de Déu és discret: a Déu li agrada anar amagat, amb discreció, no s’imposa; és com l’aire que respirem, no el veiem però ens fa viure, i només ens n’adonem quan ens falta.

Acostumar-se a rellegir la pròpia vida educa la mirada, l’afina, ens permet anotar els petits miracles que el bon Déu ens fa cada dia. Quan ens n’adonem, notem altres direccions possibles que reforcen el gust interior, la pau i la creativitat. Sobretot ens fa més lliures dels estereotips tòxics. S’ha dit sàviament que l’home que no coneix el propi passat està condemnat a repetir-lo. És curiós: si no coneixem el camí fet, el passat, el repensarem sempre, som circulars. La persona que camina circularment no avança mai, no hi ha camí, és com el gos que es mossega la cua, sempre va així, i repeteix les coses.

Ens podem preguntar: he parlat mai a algú de la meva vida? Aquesta és una experiència bonica de parelles de promesos, que quan es fan seriosament expliquen la seva vida … Es tracta d’una de les formes de comunicació més boniques i íntimes, explicar la pròpia vida. Permet descobrir coses fins aquell moment desconegudes, petites i senzilles, però, com diu l’Evangeli, és de les petites coses d’on neixen les coses grans (cf. Lc 16,10).

La vida dels sants forma un ajut preciós per reconèixer l’estil de Déu en la pròpia vida: permet familiaritzar-se amb la seva manera d’obrar. Alguns comportaments dels sants ens interpel·len, ens mostren nous significats i noves oportunitats. Això és el que li va passar, per exemple, a Sant Ignasi de Loiola. Quan descriu el descobriment fonamental de la seva vida, afegeix una precisió important, i diu així: «Per l’experiència prèvia havia deduït que alguns pensaments el deixaven trist, altres el deixaven content; i a poc a poc va aprendre a conèixer la diversitat dels pensaments, la diversitat dels esperits que s’agitaven en ell» (Autob., n. 8). Saber què passa dintre nostre, saber, anar en compte.

El discerniment és la lectura narrativa dels moments bons i dels moments dolents, dels consols i de les desolacions que experimentem al llarg de la nostra vida. En el discerniment és el cor el que ens parla de Déu, i nosaltres hem d’aprendre a comprendre el seu llenguatge. Preguntem-nos, a la fi del la jornada, per exemple: què ha passat avui en el meu cor? Alguns pensen que fer aquest examen de consciència és passar comptes dels pecats que has fet - en fem tants -, però és també preguntar-se “Què ha passat dintre meu, he tingut alegria? Què és el que m’ha donat alegria? Estava trist? Què m’ha portat tristesa? I així aprendre a  discernir què passa dintre nostre.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.