Papa Francesc: “Els consagrats són la veritable força de l'Església”

Audiència General 26 d’abril 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

12. Testimonis: El monaquisme i el poder d’intercessió

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre els testimonis del zel apostòlic. Vam començar amb Sant Pau i la setmana passada vam mirar els màrtirs, que anuncien Jesús amb la vida, fins a donar-la per Ell i per l’Evangeli. Però hi ha un altre gran testimoni que recorre la història de la fe: el de les monges i dels monjos, germanes i germans que renuncien a si mateixos, renuncien al món per imitar Jesús pel camí de la pobresa, de la castedat i de l’obediència i per intercedir per tothom. Les seves vides parlen per elles mateixes, però nosaltres ens podríem preguntar: com poden ajudar a l’anunci de l’Evangeli les persones que viuen en un monestir? No farien millor si esmercessin les seves energies en la missió? Sortint del monestir i predicant l’Evangeli fora del monestir? En realitat, els monjos són el cor que batega per l’anunci, la seva pregària és oxigen per a tots els membres del Cos de Crist, la seva pregària és la força invisible que sustenta la missió. No és per casualitat que la patrona de les missions sigui una monja, Santa Teresa de l’Infant Jesús. Escoltem com va descobrir la seva vocació, va escriure això: «Vaig entendre que l’Església té un cor, un cor encès per l’amor. Vaig entendre que només l’amor impulsa l’acció dels membres de l’Església i que, si aquest amor s’apagués, els apòstols no haurien anunciat l’Evangeli, els màrtirs no haurien vessat la seva sang. Vaig entendre i saber que l’amor abraça totes les vocacions […]. Aleshores amb una gran alegria i amb l’ànima extasiada vaig cridar: Oh Jesús, amor meu, he trobat finalment la meva vocació. La meva vocació és l’amor. […] En el cor de l’Església, que és la meva mare, jo seré amor» (Manuscrit autobiogràfic “B”, 8 de setembre 1896). Els contemplatius, els monjos, les monges: gent que prega, treballa, prega en silenci, per tota l’Església. I això és l’amor: és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, en els monestirs.

Aquest amor a tothom anima la vida dels monjos i es tradueix en la seva pregària d’intercessió. En aquest sentit, us voldria proposar com a exemple Sant Gregori de Narek, Doctor de l’Església. És un monjo armeni, que va viure cap a l’any Mil, que ens va deixar un llibre de pregàries, on es manifestava la fe del poble armeni, el primer que va abraçar el cristianisme; un poble que, aferrat a la creu de Crist, ha sofert tant al llarg de la història. I Sant Gregori va passar quasi tota la vida al monestir de Narek. Allà va aprendre a escrutar les profunditats de l’ànima humana i, fonent conjuntament poesia i pregària, va marcar el cim tant de la literatura com de l’espiritualitat armènia. L’aspecte més cridaner d’ell és precisament la solidaritat universal de la qual ell n’era l’intèrpret. I entre els monjos i les monges hi ha una solidaritat universal: tot el que succeeix en el món troba un lloc en el seu cor i preguen. El cor dels monjos i de les monges és un cor que capta com una antena, agafa el que està passant en el món i prega i intercedeix per això. I així viuen en unió amb el Senyor i amb tothom. I Sant Gregori de Narek escriu: «Jo m’he carregat voluntàriament totes les culpes, des del primer pare fins a l’últim dels seus descendents». (Llibre de les Lamentacions, 72). I com ho va fer Jesús els monjos prenen sobre seu els problemes del món, les dificultats, les malalties, moltes coses i preguen pels altres. Aquests són els grans evangelitzadors. Com és possible que els monestirs visquin tancats i evangelitzin? Perquè amb la paraula, l’exemple, la intercessió i el treball de cada dia, els monjos són un pont d’intercessió per a totes les persones i pels pecats. També ploren amb les llàgrimes, ploren pels seus pecats – tots som pecadors – i també ploren pels pecats del món, i preguen i intercedeixen amb les mans i el cor enlairats. Pensem una mica en aquesta – em permeto la paraula – “reserva” que nosaltres tenim en l’Església: són la veritable força, la força real que fa anar endavant el poble de Déu i d’aquí ve el costum que té la gent – el poble de Déu – quan troba un home consagrat, una dona consagrada de dir: “Prega per mi, prega per mi”, perquè sabeu que hi ha una pregària d’intercessió. Ens faria bé – en la mesura que ens sigui possible - visitar algun monestir, perquè allà es prega i es treballa. Tots tenen la seva pròpia regla, però allà tenen les mans sempre ocupades: ocupades amb el treball, ocupades amb la pregària. Que el Senyor en doni nous monestirs, ens doni monjos i monges que facin anar endavant l'Església amb la seva intercessió. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.