Papa Francesc: “L'avarícia és una malaltia del cor, no de la cartera”

Audiència General 24 de gener 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

5. L’avarícia.

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre els vicis i les virtuts i avui parlem de l’avarícia, és a dir d’aquella forma d’aferrament als diners que impedeix a l’home ser generós.

No és un pecat que només afecti les persones que tenen un gran patrimoni, sinó que és un vici transversal, que sovint no té res a veure amb el saldo en el compte corrent. És una malaltia del cor, no de la cartera.

Les anàlisis que els pares del desert van fer sobre aquest mal posaven de manifest que l’avarícia també podia apoderar-se dels monjos que, després d’haver renunciat a grans herències, en la soledat de la seva cel·la s’aferraven a objectes de poc valor: no els deixaven, no els compartien i encara molt menys estaven disposats a regalar-los. Un aferrament a coses petites, que treu la llibertat. Aquells objectes es convertien per a ells en una mena de fetitxes dels quals els era impossible desprendre-se’n. Una mena de regressió a l’etapa dels nens que agafen fort una joguina repetint: “És meu! És meu!”. En aquesta reivindicació s’hi amaga una relació malaltissa amb la realitat, que pot conduir a formes d’acumulació compulsiva o d’acumulació patològica.

Per curar-se d’aquesta malaltia els monjos proposaven un mètode dràstic, però molt eficaç: la meditació de la mort. Per molt que una persona acumuli béns en aquest món, estem segurs d’una cosa: que en el taüt no hi caben. No podem emportar-nos els béns amb nosaltres! Aquí es desvela la insensatesa d’aquest vici. El vincle de possessió que construïm amb les coses només és aparent, perquè nosaltres no som els amos del món: aquesta terra que estimem, realment no és nostra, i nosaltres ens hi movem com a forasters i pelegrins (cf. Lv 25,23).

Aquestes senzilles consideracions ens fan entendre la bogeria de l’avarícia, però també la seva raó més oculta. Ella és un intent d’exorcitzar la por de la mort: busca certeses que en realitat s’esmicolen en el moment que les agafem. Recordeu la paràbola d’aquell home insensat, el camp del qual havia donat una collita molt abundant, i aleshores es va posar a pensar com engrandir els seus magatzems per guardar tota la collita. Aquell home ho havia calculat tot, havà programat el futur. No havia tingut en compte, però, la variable més segura de la vida: la mort. «Insensat – diu l’Evangeli –, aquesta mateixa nit et reclamaran la teva vida. I el que tu has acumulat, de qui serà?” (Lc 12,20).

En altres casos, els lladres ens fan aquest servei. Fins i tot en els Evangelis hi ha un bon nombre d’aparicions i, encara que les seves accions siguin reprovables, poden esdevenir un avís saludable. Això és el que predica Jesús en el sermó de la muntanya: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben; reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs els fan malbé, i on els lladres no hi entren i roben» (Mt 6,19-20). Sempre en les narracions dels pares del desert hi ha la història d’un lladre que sorprèn el monjo mentre dorm, i li roba els pocs béns que guardava a la seva cel·la. En despertar-se, gens inquietat pel que havia passat, el monjo es posa a perseguir el lladre i, quan el troba, en comptes de demanar els objectes robats, li dona les poques coses que li quedaven dient: “T’has oblidat de prendre aquests!”.

Nosaltres, germans i germanes, podem ser amos dels béns que posseïm, però sovint passa el contrari: al final són ells els que ens posseeixen. Alguns homes rics no són més lliures, no tenen ni tan sols temps de descansar, han de mirar per sobre de les espatlles perquè l’acumulació dels béns requereix vetllar-ne la cura. Sempre estan patint perquè un patrimoni es fa amb molta suor, però pot desaparèixer en un instant. Oblidem la predicació evangèlica, que no diu que les riqueses en elles mateixes siguin un pecat, però certament són una responsabilitat. Déu no és pobre: és el Senyor de tot, però – escriu sant Pau – «essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè vosaltres us enriquíssiu amb la seva pobresa» (2 Cor 8,9).

Això és el que l’avar no entén. Podria haver estat una font de benedicció per a molts, i en canvi va acabar al carreró sense sortida de la infelicitat. I la vida de l’avar és dolenta. Recordo el cas d’un senyor que vaig conèixer en una altra diòcesi, un home molt ric, i tenia la mare malalta. Ell estava casat. Els germans feien torns per tenir cura de la mare, i la mare prenia un iogurt, al matí. Aquest senyor li donava mig iogurt al matí per donar-li l’altra meitat a la tarda i s’estalviava mig iogurt. Així és l’avarícia, així és l’aferrament als béns. Aleshores aquest senyor va morir, i els comentaris de les persones que van anar a la vetlla van ser aquests: “Però, es veu que aquest home no s’emporta res, ho ha deixat tot”. I després, fent una mica de burla, deien: “No, no, no podien tancar el taüt perquè s’ho volia emportar tot”. Això, de l’avarícia, fa riure els altres: que al final hem de donar el nostre cos i la nostra ànima al Senyor i ho hem de deixar tot. Vigilem! I siguem generosos, generosos amb tots els qui ens necessiten. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.