Papa Francesc: “Aprenguem a desemmascarar la veu que ens distreu de la pregària”

Audiència General 16 de novembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment: 8. Per què estem entristits?

Estimats germans i germanes, bon dia, benvinguts!

Avui reprenem les catequesis sobre el tema del discerniment. Hem vist com n’és d’important llegir el que es mou dins nostre, per no prendre decisions precipitades, presos per l’emoció del moment, només per penedir-nos-en després quan ja sigui tard. És a dir, llegir què passa i prendre les decisions després.

En aquest sentit, fins i tot l’estat espiritual que anomenem desolació, quan al cor tot és fosc, és trist, aquest estat de la desolació pot ser una ocasió de creixement. En efecte, si no hi ha una mica d’insatisfacció, una mica de tristesa sana, una capacitat sana de viure en solitud i d’estar amb nosaltres mateixos sense fugir, correm el risc de quedar-nos sempre en la superfície de les coses i no prendre mai contacte amb el centre de la nostra existència. La desolació provoca una “sacsejada de l’ànima”: quan un està trist és com si l’ànima estigués sacsejada; ens manté desperts, afavoreix la vigilància i la humilitat i ens protegeix del vent del caprici. Són condicions indispensables per al progrés en la vida, i per tant també en la vida espiritual. Una serenitat perfecta, però “asèptica”, sense sentiments, quan esdevé el criteri d’eleccions i de comportaments, ens fa inhumans. Nosaltres no podem ignorar els sentiments: som humans i els sentiments formen part de la nostra humanitat; sense comprendre els sentiments seríem inhumans, sense experimentar els sentiments també seríem indiferents als sofriments dels altres i incapaços d’acceptar els nostres. Sense tenir en compte que a aquesta “perfecta serenitat” no s’hi pot arribar per la via de la indiferència. Aquesta distància asèptica: “Jo no m’implico en les coses, em mantinc a distància”: això no és vida, això és com si visquéssim en un laboratori, tancats, per no tenir microbis ni malalties. Per a molts sants i santes, la inquietud ha estat una empenta decisiva per fer un canvi en les seves vides. Aquesta serenitat artificial no funciona, mentre que la sana inquietud. El cor inquiet, el cor que mira de trobar un camí és bo. És el cas, per exemple, d’Agustí d’Hipona o d’Edith Stein o de Josep Benedetto Cottolengo o de Carles de Foucauld. Les opcions importants tenen un preu que presenta la vida, un preu a l’abast de tothom: és a dir, les eleccions importants no surten de la loteria, no; tenen un preu i tu has de pagar aquest preu. És un preu que tu has de fer amb el teu cor, és el preu de la decisió, un preu que has de pagar amb l’esforç. No és gratuït, però és un preu a l’abast de tothom. Nosaltres hem de pagar aquesta decisió per sortir de l’estat d’indiferència, que sempre ens fa caure.

La desolació és també una invitació a la gratuïtat, a no actuar sempre i només per una gratificació emotiva. Estar desolats ens ofereix la possibilitat de créixer, d’iniciar una relació més madura, més bella, amb el Senyor i amb les persones que estimem, una relació que no es redueixi a un simple canvi de donar i rebre. Pensem en la nostra infantesa, per exemple, pensem: de petits, sovint passa que anem a buscar els pares per demanar-los alguna cosa, una joguina, diners per comprar un gelat, un permís… I així els busquem no per ells mateixos, sinó per un interès. No obstant això, el do més gran són ells, els pares, i això ho entenem a mida que creixem.

Fins i tot moltes de les nostres pregàries són una mica d’aquest tipus, són peticions de favors adreçades al Senyor, sense cap interès real per ell. Anem a demanar, preguntar, demanar al Senyor. L’Evangeli assenyala que Jesús es trobava sovint rodejat de persones que el buscaven per obtenir-ne alguna cosa, curacions, ajuts materials, però no senzillament per estar amb Ell. Estava pressionat per la multitud, però estava sol. Alguns sants, i fins i tot alguns artistes, han meditat sobre aquesta condició de Jesús. Podria semblar estrany, irreal, preguntar al Senyor: “Com estàs?”. I tanmateix és una manera molt bonica d’entrar en una relació veritable, sincera, amb la seva humanitat, amb el seu patiment, fins i tot amb la seva singular solitud. Amb Ell, amb el Senyor, que ha volgut compartir plenament la seva vida amb nosaltres.

Ens fa molt de bé aprendre a estar amb Ell, a estar amb el Senyor sense cap altre motiu, exactament com ens passa amb les persones que estimem: volem conèixer-les cada vegada més, perquè és bo estar amb elles.

Estimats germans i germanes, la vida espiritual no és una tècnica a la nostra disposició, no és un programa de “benestar” interior que hem de programar nosaltres. No. La vida espiritual és la relació amb el Vivent, amb Déu, el Vivent, irreductible a les nostres categories. I la desolació és llavors la resposta més clara a l’objecció que l’experiència de Déu és una mena de suggeriment, una simple projecció dels nostres desitjos. La desolació és no sentir res, tot fosc: però tu busques Déu en la desolació. En aquest cas, si pensem que és una projecció dels nostres desigs, sempre l’hauríem de programar nosaltres, seríem sempre feliços i contents, com un disc que repeteix la mateixa música. En canvi, els que preguen se n’adonen que els èxits són imprevisibles: experiències i passatges de la Bíblia que sovint ens han entusiasmat, avui, de manera estranya, no desperten cap entusiasme. I igualment de forma inesperada, experiències, trobades i lectures que no ens deien res o que es miraven d’evitar – com l’experiència de la creu – aporten una pau immensa. No tenir por de la desolació, superar-la amb perseverança, no fugir. I en la desolació mirar de trobar el cor de Crist, trobar el Senyor. I la resposta arriba, sempre.

Davant les dificultats, doncs, no us desanimeu mai, sinó que afronteu la prova amb decisió, amb l’ajut de la gràcia de Déu que mai ens falla. I si escoltem dintre nostre una veu insistent que ens vol distreure de la pregària, aprenguem a desemmascarar-la com la veu del temptador; i no ens deixem impressionar: senzillament, fem el contrari del que ens diu! Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents