Vés al contingut
audiencia-papa
Fotografia: Vatican Media.

Audiència General 23 d’agost 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

18. L’anunci en la llengua materna: Sant Juan Diego, missatger de la Mare de Déu de Guadalupe

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí per redescobrir la passió per l’anunci de l’Evangeli, per veure com el zel apostòlic, aquesta passió per anunciar l’Evangeli, s’ha desenvolupat en la història de l’Església -, en aquest camí mirem avui el continent americà. Aquí l’evangelització té una font sempre viva: Guadalupe. És una font viva. Els mexicans són feliços! Per descomptat, l’Evangeli ja us havia arribat abans d’aquelles aparicions, però malauradament havia anat acompanyat també d’interessos mundans. En comptes de la via de la inculturació es va agafar massa sovint la via precipitada de trasplantar i imposar models preestablerts - europeus, per exemple -, faltant al respecte a les poblacions indígenes. La Mare de Déu de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb la roba dels indígenes, parla la seva llengua, acull i estima la cultura del lloc: Maria és la Mare i sota el seu mantell tots els fills hi caben. En Ella, Déu s’ha fet carn i, per Maria, continua encarnant-se en la vida dels pobles. La Mare de Déu, en efecte, anuncia Déu en la llengua més adequada, és a dir la llengua materna. I també a nosaltres la Mare de Déu ens parla en la llengua materna, la que nosaltres entenem bé. L’Evangeli es transmet en la llengua materna. I jo vull donar les gràcies a les moltes mares i a les moltes àvies que el transmeten als fills i als nets: la fe es comunica amb la vida, per això les mares i les àvies són les primeres pregoneres. Un aplaudiment a les mares i a les àvies! I l’Evangeli es comunica, com ho ensenya Maria, amb la senzillesa: sempre la Mare de Déu tria sempre els senzills, tant al turó Tepeyac a Mèxic com a Lourdes i a Fàtima: parlant amb ells, parla amb cadascú, amb un llenguatge adaptat a tots, amb un llenguatge entenedor, com el de Jesús.

Aturem-nos doncs en el testimoni de Sant Juan Diego, que és el missatger, és el nen, és l’indígena que ha rebut la revelació de Maria: el missatger de la Mare de Déu de Guadalupe. Era una persona humil, un indi del poble: la mirada de Déu es posa en ell a qui li agrada fer meravelles a través dels més petits. Juan Diego havia arribat a la fe ja d’edat adulta i casat. El desembre del 1531 tenia uns 55 anys. Mentre va caminant, veu en un turó la Mare de Déu, que tendrament el crida, i com li diu la Mare de Déu? «el meu estimat fillet Juanito» (Nican Mopohua, 23). Després l’envia al Bisbe perquè li demani que construeixi un temple allà mateix, on havia aparegut. Juan Diego, senzill i disponible, va amb la generositat del seu cor pur, però s’ha d’esperar molt. Finalment parla amb el Bisbe, que no el creu. De vegades nosaltres, els Bisbes… Es troba una altra vegada amb la Mare de Déu, que el consola i li demana que ho torni a intentar. L’indi torna al Bisbe i amb moltes dificultats es troba amb ell, però el Bisbe, després d’haver-lo escoltat, l’acomiada i envia homes perquè el segueixin. Vet aquí l’esforç, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriben els imprevistos, a vegades de la mateixa Església. Per anunciar, de fet, no n’hi ha prou amb anunciar el bé, cal saber suportar el mal. No ho oblidem: és molt important que per anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoni del bé, sinó que cal saber suportar el mal. Un cristià fa el bé, però suporta el mal. Tots dos van junts, la vida és així. Encara avui, en molts llocs, per inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures cal perseverança i paciència, cal témer els conflictes, no desanimar-se. Estic pensant en un País on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden practicar bé i en pau la seva religió. Juan Diego, desanimat, perquè el Bisbe se’l treia de sobre, demana a la Mare de Déu que el dispensi de l’encàrrec i que el doni a un més estimat i capaç que ell, però Ella li diu que ha de perseverar. Sempre hi ha el risc d’un cert afebliment de l’anunci: alguna cosa no funciona i es fa marxa enrere, desanimant-se i refugiant-se potser en les mateixes conviccions, en petits grups i en algunes devocions íntimes. La Mare de Déu, en canvi, mentre ens consola, ens fa anar endavant i així ens fa créixer, com una bona mare que, mentre segueix els passos del fill, el llança als reptes del món.

Juan Diego, animat així, torna al Bisbe que li demana un senyal. La Mare de Déu li ho promet, i el reconforta amb aquestes paraules: «Que el teu rostre i el teu cor no es preocupin: […] No em tens a mi aquí, jo que soc la teva mare?» (ibid., 118-119). Això és bonic, la Mare de Déu moltes vegades quan estem desolats, tristos, amb dificultats, ens ho diu també a nosaltres, en el cor: «No em tens a mi aquí jo que soc la teva mare?» Sempre la tenim a prop per consolar-nos i donar-nos la força per continuar. Després li demana que vagi al cim sec del turó i que culli unes flors. És hivern però, malgrat això, en Juan Diego en troba de boniques, les posa a la seva capa i les ofereix a la Mare de Déu, i ella el convida a portar-les al Bisbe com a prova. Ell hi va, espera el seu torn amb paciència i finalment, en presència del Bisbe, obre la seva tilma;- que és el que feien servir els indígenes per cobrir-se - obre la seva tilma mostrant les flors i vet aquí: sobre el teixit del mantell apareix la imatge de la Mare de Déu, aquella extraordinària i viva que nosaltres coneixem, als ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquella època. Aquesta és la sorpresa de Déu: quan hi ha disponibilitat, quan hi ha obediència, Ell pot fer alguna cosa inesperada, en el temps i les maneres que no podem preveure. I així el santuari demanat per la Mare de Déu es va construir i es pot visitar actualment.

Juan Diego ho deixa tot i, amb el permís del Bisbe, dedica la seva vida al santuari. Acull els pelegrins i els evangelitza. És el que passa en els santuaris marians, llocs de pelegrinatge i llocs de predicació, on tothom se sent com a casa – perquè és la casa de la mama, és la casa de la mare - i sent la nostàlgia de casa, és a dir la nostàlgia del lloc on hi ha la Mare, el Cel. Allà la fe és acollida de manera senzilla, la fe és acollida de manera genuïna, de manera popular, i la Mare de Déu, com deia a Juan Diego, escolta els nostres planys i cura les nostres penes (cf. ibid., 32). Aprenguem això: quan hi ha dificultats en la vida, anem a la Mare; i quan la vida és feliç, anem a la Mare i després ho compartim. Cal anar a aquests oasis de consol i de misericòrdia, on la fe s’expressa en llengua materna; on les dificultats de la vida es dipositen als braços de la Mare de Déu i es torna a viure amb la pau en el cor, potser amb la pau dels nens. 

Traducció: Josep M. Torrents.

Territori

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.