Papa Francesc: “L'amor és bonic mentre que la luxúria depreda”

Audiència General 17 de gener 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

4. La luxúria.

Estimats germans i germanes, bon dia!

Escoltem bé la catequesi d’avui, perquè després tindrem el circ que farà alguna cosa per entretenir-nos.

Continuem el nostre itinerari sobre els vicis i les virtuts; els antics Pares ens ensenyen que, després de la gola, el segon “dimoni”, és a dir vici, que sempre està ajupit a la porta del cor és el de la luxúria. Mentre la gola és la voracitat pel menjar, aquest segon vici és una mena de “voracitat” envers una altra persona, és a dir el vincle enverinat que els éssers humans mantenen entre ells, especialment en l’àmbit de la sexualitat.

Tingueu-ho en compte: en el cristianisme no hi ha una condemna de l’instint sexual. Un llibre de la Bíblia, el Càntic des Càntics, és un meravellós poema d’amor entre dos promesos. Tanmateix, aquesta dimensió tan bonica de la nostra humanitat, la dimensió sexual, la dimensió de l’amor, no està exempta de perills, tant és així que Sant Pau va haver de tractar aquest tema en la primera Carta als Corintis. Escriu així: «Se sent parlar a tot arreu d’immoralitat entre vosaltres, i d’una immoralitat que no es troba ni entre els pagans” (5,1). El retret de l’Apòstol es refereix a una gestió poc saludable de la sexualitat per part d’alguns cristians.

Però mirem l’experiència humana, l’experiència de l’enamorament. Aquí en sou molts d’acabats de casar, vosaltres podeu parlar d’això! Per què passa aquest misteri, i per què és una experiència tan impactant en la vida de les persones, ningú de nosaltres ho sap. Una persona s’enamora d’una altra, l’enamorament ve. És una de les realitats més sorprenents de l’existència. La majoria de les cançons que s’escolten a la ràdio parlen d’això: amors que s’il·luminen, amors que sempre es busquen i que mai no es troben, amors plens d’alegria, o que turmenten fins a les llàgrimes.

Si no està contaminat pel vici, l’enamorament és un dels sentiments més purs. Una persona enamorada es torna generosa, gaudeix fent regals, escriu cartes i poesies. Deixa de pensar en ella mateixa per projectar-se completament vers l’altre, és bonic això. I si pregunteu a un enamorat: “per què estimes?”, no trobaràs una resposta: de moltes maneres el seu amor és un amor incondicional, sense cap motiu. No importa si aquell amor, tan poderós, és també una mica ingenu: l’enamorat no coneix realment la cara de l’altre, tendeix a idealitzar-lo, està disposat a fer promeses de les quals no capta tot el seu compromís. Aquest “jardí” on es multipliquen les meravelles no està però protegit del mal. Ve desfigurat pel dimoni de la luxúria, i aquest vici és especialment odiós, almenys per dos motius.

En primer lloc perquè fa malbé les relacions entre les persones. Malauradament, n’hi ha prou de veure la realitat d’això en les notícies de cada dia. Quantes relacions que van començar de la millor manera han canviat després en relacions tòxiques, de possessió de l’altre, sense respecte ni sentit dels límits? Són amors en què ha mancat la castedat: virtut que no es pot confondre amb l’abstinència sexual – la castedat és més que l’abstinència sexual –, sinó que s’ha de relacionar amb la voluntat de no posseir mai l’altre. Estimar és respectar l’altre, buscar la seva felicitat, conrear l’empatia pels seus sentiments, disposar-nos al coneixement d’un cos, d’una psicologia i d’una ànima que no són nostres, i que s’han de contemplar per la bellesa que porten. Estimar és això, i l’amor és bonic. La luxúria, en canvi, es burla de tot això: la luxúria depreda, roba, consumeix ràpidament, no vol escoltar l’altre sinó només les mateixes necessitats i el mateix plaer; la luxúria considera un avorriment cada festeig, no busca aquella síntesi entre la raó, la pulsió i el sentiment que ens ajudaria a conduir la nostra existència amb saviesa. El luxuriós només busca dreceres: no entén que el camí de l’amor s’ha de recórrer a poc a poc, i aquesta paciència, lluny de ser sinònim d’avorriment, ens permet fer que les nostres relacions amoroses siguin felices.

Però hi ha una segona raó que fa que la luxúria sigui un vici perillós. Entre tots els plaers de l’home, la sexualitat té una veu poderosa. Implica tots els sentits, es troba tant en el cos com en la psique, i això és molt bonic, però si no es controla amb paciència, si no s’inscriu en una relació i en una història on dos individus la transformen en una dansa amorosa, es canvia en una cadena que priva l’home de llibertat. El plaer sexual, que és un do de Déu, està minat per la pornografia: la satisfacció sense relació que pot crear formes d’addicció. Hem de defensar l’amor, l’amor del cor, de la ment, del cos, amor pur en donar-se l’un a l’altre. I aquesta és la bellesa de la relació sexual.

Guanyar la batalla contra la luxúria, contra la “cosificació” de l’altre, pot ser un esforç que duri tota una vida. Però el premi d’aquesta batalla és el més important de tots, perquè es tracta de preservar la bellesa que Déu ha escrit en la seva creació quan ha imaginat l’amor entre l’home i la dona, que no és perquè l’un faci servir l’altre, sinó per estimar-se. Aquella bellesa que ens fa creure que construir una història junts és millor que perseguir aventures – hi ha tants Don Giovanni! –, conrear la tendresa és millor que inclinar-se davant el dimoni de la possessió – el veritable amor no posseeix, es dona –, servir és millor que conquerir. Perquè si no hi ha l’amor, la vida és trista, és una trista soledat. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.