Audiència General 27 de març 2024
Catequesi. Els vicis i les virtuts.
13. La paciència
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui l’audiència estava prevista a la plaça, però per causa de la pluja ha estat traslladada a l’interior. És veritat que estareu una mica amuntegats, però al menys no ens mullarem! Gràcies per la vostra paciència.
Diumenge passat vam escoltar la narració de la Passió del Senyor. Al sofriment que pateix, Jesús respon amb una virtut que, tot i no estar inclosa entre les tradicionals, és molt important: la virtut de la paciència. Es refereix a la resistència del que es pateix: no és casualitat que paciència tingui la mateixa arrel que passió. I precisament en la Passió sobresurt la paciència de Crist, que amb bondat i benignitat accepta ser arrestat, bufetejat i condemnat injustament; davant Pilat no recrimina; suporta els insults, les escopinades i la flagel·lació dels soldats; porta el pes de la creu; perdona qui el clava en la fusta i sobre la creu no respon a les provocacions, sinó que ofereix misericòrdia. Aquesta és la paciència de Jesús. Tot això ens diu que la paciència de Jesús no consisteix en una estoica resistència al patiment, sinó que és el fruit d’un amor més gran.
L’Apòstol Pau, en l’anomenat “Himne a la caritat” (cf. 1 Cor 13,4-7), vincula estretament amor i paciència. De fet, per descriure la primera qualitat de la caritat, fa servir una paraula que es tradueix per “magnànima”, “pacient”. La caritat és magnànima, és pacient. Expressa un concepte sorprenent, que sovint surt en la Bíblia: Déu, davant la nostra infidelitat, es mostra «lent a la ira» (cf. Es 34,6; cf. Nm 14,18): en comptes de treure el disgust propi pel mal i el pecat de l’home, es revela més gran, disposat cada vegada a tornar a començar amb infinita paciència. Això per a Pau és el primer pas de l’amor de Déu, que davant el pecat proposa el perdó. Però no només això: és el primer pas de tot gran amor, que sap respondre al mal amb el bé, que no es tanca en la ira i en la incomoditat, sinó que persevera i torna a començar. La paciència que torna a començar. Per tant, a l’arrel de la paciència hi ha l’amor, com diu Sant Agostí: «Un és tant més fort per suportar qualsevol mal, com més gran és en ell l’amor de Déu» (De patientia, XVII).
Aleshores es podria dir que no hi ha millor testimoni de l’amor de Jesús que trobar un cristià pacient. Però pensem en quantes mares i pares, treballadors, metges i infermeres, malalts que cada dia, amagats embelleixen el món amb una santa paciència! Com diu l’Escriptura, «val més ser pacient que valent» (Pr 16,32). Tanmateix, hem de ser sincers: sovint ens falta paciència. En la vida quotidiana tots som impacients. La necessitem com una “vitamina essencial” per avançar, però instintivament ens impacientem i responem al mal amb el mal: és difícil mantenir la calma, controlar l’instint, contenir les males respostes, calmar les discussions i conflictes en la família, en la feina o en la comunitat cristiana. La resposta ve de seguida, no som capaços de ser pacients.
Recordem, però que la paciència no és només una necessitat, és una crida: si Crist és pacient, el cristià està cridat a ser pacient. I això ens obliga a anar a contracorrent respecte a la mentalitat estesa avui en dia, on dominen les presses i el “tot de seguida”; on, en comptes d’esperar que les situacions madurin, la gent es veu forçada, pretenent que canviïn a l’instant. No oblidem que la pressa i la impaciència són enemigues de la vida espiritual. Per què? Déu és amor, i qui estima no es cansa, no s’enrabia, no dóna ultimàtums, Déu és pacient, Déu sap esperar. Pensem en la història del Pare misericordiós, que espera el fill que se n’ha anat fora de casa: pateix amb paciència, impacient només per abraçar-lo tan bon punt el veu que torna (cf. Lc 15,21); o pensem en la paràbola del gra i de la zitzània, en el Senyor que no té pressa per arrancar el mal abans del seu temps, perquè no es perdi res (cf. Mt 13,29-30). La paciència ens ho fa salvar tot.
Però, germans i germanes, com es fa per augmentar la paciència? Com que és, tal com ens ensenya Sant Pau, un fruit de l’Esperit Sant (cf. Gal 5,22), s’ha de demanar precisament a l’Esperit de Crist. Ell ens dóna la força suau de la paciència – la paciència és una força suau –, perquè «és característic de la virtut cristiana no només fer el bé, sinó també saber superar el mal» (S. Agostino, Discorsi, 46,13). Sobretot aquests dies ens farà bé contemplar el Crucifix per assimilar-ne la paciència. Un bon exercici és també el d’apropar-li a Ell les persones més molestes, demanant la gràcia de dur a la pràctica envers ells aquella obra de misericòrdia tan coneguda com oblidada: suportar amb paciència les persones que ens molesten. I no és fàcil. Pensem si nosaltres ho fem això: suportar amb paciència les persones que ens molesten. Comencem demanant de mirar-les amb compassió, amb la mirada de Déu, sabent distingir els seus rostres dels seus errors. Nosaltres tenim el costum de classificar les persones pels errors que fan. No, això no és bo. Busquem les persones per la seva cara, pel seu cor i no pels errors!
Finalment, per conrear la paciència, virtut que dona aire a la vida, va bé eixamplar la mirada. Per exemple, no restringint l’àmbit del món als nostres problemes, com ens convida a fer la Imitació de Crist: «Cal que recordeu els sofriments dels altres, per aprendre a suportar els vostres, petits», recordant que «no hi ha res, per petit que sigui, sempre que es suporti per amor de Déu, que quedi sense recompensa de Déu» (III, 19). I de nou, quan ens sentim sotmesos a la prova, com ensenya Job, és bo obrir-se amb esperança a la novetat de Déu, amb la ferma confiança que Ell no deixarà les nostres esperances decebudes. Paciència és saber suportar els mals.
I aquí avui, en aquesta audiència, hi ha dues persones, dos pares: un israelià i un àrab. Ambdós han perdut les seves filles en aquesta guerra i ambdós són amics. No miren l’enemistat de la guerra, sinó que miren l’amistat de dos homes que s’estimen i que han passat per la mateixa crucifixió. Pensem en aquest testimoni tan bonic d’aquestes dues persones que han sofert en les seves filles la guerra de la Terra Santa. Estimats germans, gràcies pel vostre testimoni!
Traducció: Josep M. Torrents.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.