"El meu cor és un calaix tancat o és un calaix obert a l’esperança que em fa caminar?"

Audiència general del papa Francesc a l'Aula Pau VI. Dimecres 21 de desembre de 2016

L’Esperança cristiana

3. El naixement de Jesús, font d’esperança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Fa poc que hem començat un camí de catequesi sobre el tema de l’esperança, molt apropiat per al temps de l’Advent. Fins ara ens ha guiat el profeta Isaïes. Avui, pocs dies abans de Nadal, voldria reflexionar de manera més específica sobre el moment quan per dir-ho així, l’esperança va entrar en el món, amb l’encarnació del Fill de Déu. El mateix Isaïes havia predit el naixement del Messies en alguns passatges: «Heus aquí que la Verge concebrà i infantarà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel» (7,14); i també «Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels» (11,1). En aquests textos apareix el sentit de Nadal: Déu acompleix la promesa fent-se home; no abandona el seu poble, s’apropa fins a despullar-se de la seva divinitat. És així com Déu demostra la seva fidelitat i inaugura un Regne nou, que dóna una nova esperança a la humanitat. I quina és aquesta esperança? La vida eterna.

Quan es parla d’esperança, sovint ens referim a allò que no depèn de l’home i que no és visible. De fet, el que esperem va més enllà de les nostres forces i de la nostra mirada. Però el Nadal de Crist, inaugurant la redempció, ens parla d’una esperança diferent, una esperança fiable, visible i comprensible, perquè es basa en Déu. Ell entra en el món i ens dóna la força de caminar amb Ell: Déu camina amb nosaltres en Jesús i caminar amb Ell vers la plenitud de la vida ens dóna la força de viure d’una manera nova el present, encara que sigui cansat. Aleshores esperar per al cristià significa la certesa d’estar en el camí amb Crist vers el Pare que ens espera. L’esperança mai s’atura, l’esperança sempre està en el camí i ens fa caminar. Aquesta esperança, que l’Infant de Betlem ens dóna, ofereix una meta, una bona fita al present, la salvació a la humanitat, la benaurança a qui es refia de Déu misericordiós. Sant Pau resumeix tot això amb l’expressió: «Hem estat salvats en l’esperança» (Rm 8,24). És a dir, caminant en aquest món, amb esperança, estem salvats. I aquí podem fer-nos la pregunta, cada un de nosaltres: Jo camino amb esperança o la meva vida interior està aturada, tancada? El meu cor és un calaix tancat o és un calaix obert a l’esperança que em fa caminar, no tot sol, sinó amb Jesús?

A moltes llars cristianes, durant el temps de l’Advent, es prepara el pessebre, segons la tradició que es remunta a sant Francesc d’Assís. En la seva simplicitat, el pessebre transmet esperança; cada un dels personatges està immers en aquesta atmosfera d’esperança.

Primer de tot fixem-nos en el lloc on neix Jesús: Betlem. Un petit poble de Judea on mil anys abans havia nascut David, el nen pastor elegit per Déu com a rei d’Israel. Betlem no és una capital, i per això és preferida per la divina providència, que vol obrar a través dels petits i dels humils. En aquell lloc neix el “fill de David” tan esperat, Jesús, en el qual l’esperança de Déu i l’esperança de l’home es troben.

Després veiem Maria, Mare de l’esperança. Amb el seu “sí” ha obert a Déu la porta del nostre món: el seu cor de noia era ple d’esperança, animada per la fe; i així Déu l’ha escollida i ella ha cregut en la seva paraula. Ella que durant nou mesos ha estat l’arca de la nova i eterna Aliança, a la cova contempla l’Infant i veu en Ell l’amor de Déu, que ve a salvar el seu poble i tota la humanitat. Al costat de Maria hi ha Josep, descendent de Jessè i de David; ell també ha cregut en les paraules de l’àngel, i mirant Jesús en la menjadora, medita que aquell Infant ve de l’Esperit Sant, i que Déu mateix li ha manat que l’anomeni així, “Jesús”. En aquell nom hi ha l’esperança per a tots els homes, perquè mitjançant aquell fill de dona, Déu salvarà la humanitat de la mort i del pecat. Per això és important mirar el pessebre!

I en el pessebre hi ha també els pastors, que representen els humils i els pobres que esperaven el Messies, el «consol d’Israel» (Lc 2,25) i la «redempció de Jerusalem» (Lc 2,38). En aquell Infant veuen la realització de les promeses i esperen que la salvació de Déu arribi finalment a cada un d’ells. Qui confia en les pròpies seguretats, sobretot materials, no espera la salvació de Déu. Tinguem això en compte: les nostres seguretats no ens salvaran; l’única seguretat que ens salva és la de l’esperança en Déu. Ens salva perquè és forta i ens fa caminar en la vida amb joia, amb el desig de fer el bé, amb el desig de ser feliços per l’eternitat. Els petits, els pastors, en canvi confien en Déu, esperen en Ell i són feliços quan reconeixen en aquell Infant el senyal indicat pels àngels (cf. Lc 2,12).

I el cor dels àngels anuncia el gran designi que aquell Infant ha de realitzar: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes, que Ell estima» (Lc 2,14). L’esperança cristiana s’expressa mitjançant la lloança i l’agraïment a Déu, que ha inaugurat el seu Regne d’amor, de justícia i de pau.

Estimats germans i germanes, aquests dies, contemplant el pessebre, ens preparem per al Nadal del Senyor. Serà realment una festa si acollim Jesús, llavor d’esperança que Déu posa en els solcs de la nostra història personal i comunitària. Cada “sí” a Jesús que ve és un brot d’esperança. Tinguem confiança en aquest brot d’esperança, en aquest sí: “Sí, Jesús, tu em pots salvar, tu em pots salvar”. Bon Nadal d’esperança a tots!

Traducció: Josep M. Torrents —Catalunya Religió