Vés al contingut

XXX Diumenge del Temps Ordinari, 27 octubre 2019
Basílica Vaticana

La Paraula de Déu ens ajuda avui a pregar a través de tres personatges: en la paràbola de Jesús preguen el fariseu i el publicà, en la primera Lectura es parla de la pregària del pobre.

1. La pregària del fariseu comença així: “Déu meu, t’agraeixo”. És un bon començament, perquè la millor pregària és la de l’agraïment, és la de la lloança. Però de seguida veiem el motiu pel qual agraeix: “perquè no sóc com els altres homes” (Lc 18,11). I explica també el motiu: faig dejuni dos cops per setmana, mentre que en aquell moment era obligatori un cop a any; pago el delme de tot el que tinc, mentre que només era obligatori de fer-ho sobre els béns més importants (cf. Dt 14,22 ss). En definitiva, presumeix perquè compleix millor els preceptes particulars. Però oblida el més gran: estima Déu i el proïsme (cf. Mt 22,36-40). Desbocant-se de la pròpia seguretat, de la pròpia capacitat de complir els manaments, dels propis mèrits i de les pròpies virtuts, està centrat només en ell mateix. El drama d’aquest home és que no té amor. Però fins i tot les coses millors, sense amor, no serveixen de res, com diu Sant Pau (cf. 1 Cor 13). I sense amor, quin és el resultat? Que a la fi, en lloc de resar, es lloa a si mateix. De fet no demana res al Senyor, perquè no se sent en necessitat o en deute, sinó que se sent a si mateix en crèdit. Ell és al temple de Déu, però practica una altra religió, la religió del jo. I tants grups “il·lustres”, “cristians catòlics”, segueixen aquest camí.

I a més de Déu, s’oblida del seu proïsme, de fet el menysprea: és a dir, no té preu, no val res. Es considera millor que els altres, que anomena literalment, “la resta, els que queden” (“loipoi”, Lc 18,11). Són, és a dir, “sobrants”, són marginats de qui cal mantenir-se allunyat. Quantes vegades veiem que aquesta dinàmica és present en la vida i en la història! Quantes vegades qui se situa al davant, com el fariseu respecte al publicà, aixeca murs per fer més grans les distàncies, fent que els altres siguin encara més marginats. O considerant-los endarrerits i de poc valor, en menysprea les tradicions, esborra la seva història, ocupa els seus territoris, usurpa els seus béns. Quantes presumptes superioritats, que es converteixen en opressió i explotació, també avui – ho hem vist en el Sínode quan parlàvem de l’explotació de la creació, de la gent, dels habitants de l’Amazònia, del tràfic de persones, del comerç de les persones! Els errors del passat no han estat suficients per deixar de saquejar els altres i provocar ferides als nostres germans i a la nostra germana terra: ho hem vist en el rostre ple de cicatrius de l’Amazònia. La religió del jo segueix, hipòcrita amb els seus ritus i les seves “oracions” – molts són catòlics, es confessen catòlics, però s’han oblidat de ser cristians i humans –, oblidant el veritable culte a Déu, que passa sempre per l’amor al proïsme. Fins i tot els cristians que resen i que van a Missa el diumenge són d’aquesta religió del jo. Podem mirar-nos en l’interior i veure si considerem algú inferior respecte a nosaltres, menyspreable, encara que només sigui de paraula. Preguem per demanar la gràcia de no creure’ns superiors, de no creure’ns així, de no tornar-nos cínics i burletes. Demanem a Jesús que ens guareixi de parlar malament i de queixar-nos dels altres, de menysprear ningú: són coses desagradables a Déu. I providencialment, avui ens acompanyen en aquesta Missa no només els indígenes de l’Amazònia: també els més pobres de les societats desenvolupades, els germans i germanes malalts de la Comunitat de l’Arca. Estan aquí amb nosaltres, a primera fila.

2. Passem a l’altra pregària. La pregària del publicà ens ajuda en canvi a entendre què és el que agrada a Déu. Ell no parteix dels seus mèrits, sinó de les seves mancances; no de la seva riquesa, sinó de la seva pobresa: no d’una pobresa econòmica – els publicans eren rics i guanyaven injustament, a costa dels seus paisans – però sent una pobresa de vida, perquè en el pecat no s’hi viu mai bé. Aquell home que explota els altres es reconeix pobre davant de Déu i el Senyor escolta la seva pregària, formada només amb set paraules, però amb actituds sinceres. De fet, mentre el fariseu estava dret al davant (cf. v. 11), el publicà es trobava a distància i “no gosava ni tan sols alçar els ulls al cel”, perquè creu que el Cel existeix i és gran, mentre que ell se sent petit. I “es dóna cops al pit” (cf. v. 13), perquè en el pit hi ha el cor. La seva pregària neix precisament del cor, és transparent: posa el cor davant Déu, no les aparences. Pregar és deixar que Déu miri el teu interior – és Déu qui em mira quan prego –, sense pretensions, sense excuses, sense justificacions. Moltes vegades ens fan riure els penediments plens de justificacions. Més que un penediment sembla una auto-canonització. Perquè del diable vénen les opacitats i falsedats – això són les justificacions –, de Déu la llum i la veritat, la transparència del meu cor. Ha estat agradable i els n’estic tan agraït, estimats pares i germans sinodals, d’haver dialogat aquestes setmanes amb el cor, amb sinceritat i franquesa, posant davant Déu i els germans esforços i esperances.

Avui, mirant el publicà, redescobrim per on hem de començar: creure’ns en la necessitat de salvació, tots. És el primer pas de la religió de Déu, que és misericòrdia vers aquells que es reconeixen a si mateixos miserables. En canvi, l’arrel de tots els errors espirituals, com ensenyaven els monjos antics, és creure’s justos. Sentir-se just és deixar Déu, l’únic just, fora de casa. És tan important aquesta actitud de partida que Jesús ens ho mostra amb una confrontació paradoxal, presentant junts en la paràbola la persona més pietosa i devota de l’època, el fariseu, i el pecador públic per excel·lència, el publicà. I el judici es capgira: qui és bo però presumptuós falla; qui és desastrós però humil és exaltat per Déu. Si ens mirem dins nostre amb sinceritat, veiem en nosaltres tots dos, el publicà i el fariseu. Som una mica publicans, perquè som pecadors, i una mica fariseus, perquè som presumptuosos, capaços de justificar-nos a nosaltres mateixos, campions de justificar-nos artísticament! Amb els altres sovint funciona, però amb Déu no. Amb Déu la comèdia no funciona. Preguem per demanar la gràcia de sentir-nos necessitats de misericòrdia, pobres per dins. També és per això que ens convé freqüentar els pobres, per recordar-nos que som pobres, per recordar-nos que la salvació de Déu només actua en un clima de pobresa.

3. Arribem així a la pregària del pobre, de la primera Lectura. Ella, diu Siràcida, “travessa els núvols” (35,21). Mentre la pregària de qui presumeix de ser recte es queda a terra, aixafada per la força de la gravetat de l’egoisme, la del pobre puja directa a Déu. El sentit de la fe del Poble de Déu ha vist en els pobres “els porters del Cel”: aquell sensus fidei que faltava en la declaració [del fariseu]. Són ells els que ens obriran o no les portes de la vida eterna, ells que no són considerats amos en aquesta vida, que no s’han posat ells mateixos davant dels altres, que han tingut la seva riquesa només en Déu. Ells són icones vives de la profecia cristiana.

En aquest Sínode hem tingut la gràcia d’escoltar les veus dels pobres i de reflexionar sobre la precarietat de les seves vides, amenaçats per models depredadors de desenvolupament. I tanmateix, precisament en aquesta situació, molts ens han testimoniat que és possible mirar la realitat d’una manera diferent, acollint-la amb les mans obertes com un do, habitant en la creació no com un mitjà per a ser explotat sinó com la casa que hem de custodiar, confiant en Déu. Ell és Pare i, diu encara el Siràcida, “escolta la pregària de l’oprimit” (v. 16). I quantes vegades, fins i tot a l’Església, les veus dels pobres no són escoltades i potser se’n burlen o se les fa callar perquè són incòmodes. Preguem per demanar la gràcia de saber escoltar el crit dels pobres: és el crit d’esperança de l’Església. El crit dels pobres és el crit d’esperança de l’Església. Fent nostre el seu crit, estem segurs que la nostra pregària també travessarà els núvols.

Traducció: Josep M. Torrent

Temàtica

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.