Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 3 de juny 2020

Catequesi: 5. La pregària d’Abraham

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hi ha una veu que de sobte ressona en la vida d’Abraham. Una veu que el convida a emprendre un camí absurd: una veu que l’anima a desarrelar-se de la seva terra natal, de les arrels de la seva família, per anar vers un futur nou, un futur diferent. I tot basant-se només en una promesa, d’aquell en qui pot confiar. I refiar-se d’una promesa no és fàcil, cal ser valent. I Abraham va confiar.

La Bíblia no diu res del passat del primer patriarca. La lògica de les coses permet suposar que adorava altres divinitats; potser era un home savi, acostumat a escrutar el cel i les estrelles. El Senyor, de fet, li promet que la seva descendència serà tan nombrosa com les estrelles que puntegen el cel.

I Abraham se’n va. Escolta la veu de Déu i confia en la seva paraula. Això és important: confia en la paraula de Déu. I amb aquesta partença seva neix una nova manera de concebre la relació amb Déu; és per aquesta raó que el patriarca Abraham es troba present en les grans tradicions espirituals jueva, cristiana i islàmica com l’home de Déu perfecte, capaç de sotmetre’s a Ell, fins i tot quan la seva voluntat es mostra difícil, fins i tot incomprensible.

Abraham és doncs l’home de la Paraula. Quan Déu parla, l’home esdevé receptor d’aquella Paraula i la seva vida el lloc on vol encarnar-se. Aquesta és una gran novetat en el camí religiós de l’home: la vida del creient comença a entendre’s com una vocació, és a dir com una crida, com el lloc on es compleix una promesa; i ell es mou pel món no només empès per un enigma, sinó amb la força d’aquella promesa, que un dia es farà realitat. I Abraham va creure en la promesa de Déu. Va creure i se’n va anar, sense saber cap a on anava – així ho diu la Carta als Hebreus (cf. 11,8). Però se’n va refiar.

Llegint el llibre del Gènesi, descobrim com Abraham vivia la pregària en la contínua fidelitat a aquella Paraula, que apareixia periòdicament al llarg del seu camí. En resum, podem dir que en la vida d’Abraham la fe es converteix en història. La fe es converteix en història. De fet, Abraham, amb la seva vida, amb el seu exemple, ens ensenya aquest camí, aquesta gran avinguda on la fe esdevé història. Déu ja no es veu només en els fenòmens còsmics, com un Déu llunyà, que pot fer por. El Déu d’Abraham es converteix en el “meu Déu”, el Déu de la meva història personal, que guia els meus passos, que no m’abandona; el Déu dels meus dies, el company de les meves aventures; el Déu Providència. Jo em pregunto i us pregunto: nosaltres tenim aquesta experiència de Déu? El “meu Déu”, el Déu que m’acompanya, el Déu de la meva història personal, el Déu que guia els meus passos, que no m’abandona, el Déu dels meus dies? Tenim aquesta experiència? Pensem-hi.

Aquesta experiència d’Abraham també està testimoniada per un dels textos més originals de la història de l’espiritualitat: el Memorial de Blaise Pascal. Comença així: «Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob, no dels filòsofs i dels savis. Certesa, certesa. Sentiment. Joia. Pau. Déu de Jesucrist». Aquest memorial, escrit sobre un petit pergamí, i trobat després de la seva mort cosit a l’interior d’un vestit del filòsof, expressa no una reflexió intel·lectual que un home savi com ell pot tenir sobre Déu, sinó el sentit viu, experimentat, de la seva presència. Pascal fins i tot anota el moment precís en què va sentir aquesta realitat, havent-la trobat finalment: el vespre del 23 de novembre de 1654. No és el Déu abstracte o el Déu còsmic, no. És el Déu d’una persona, d’una crida, el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, el Déu que és certesa, que és sentiment, que és joia.

«La pregària d’Abraham s’expressa en primer lloc amb accions: home del silenci, en cada etapa construeix un altar al Senyor» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2570). Abraham no construeix un temple, sinó que escampa el camí de pedres que recorden el trànsit de Déu. Un Déu sorprenent, com quan el visita en la figura de tres convidats, que ell i Sara acullen de pressa i que els anuncien el naixement del fill Isaac (cf. Gen 18,1-15). Abraham tenia cent anys, i la seva dona noranta, més o menys. I van creure, es refiaren de Déu. I Sara, la seva dona, va concebre. A aquella edat! Aquest és el Déu d’Abraham, el nostre Déu, que ens acompanya.

Així Abraham es converteix en familiar de Déu, capaç també de discutir amb Ell, però sempre fidel. Parla amb Déu i discuteix. Fins a la prova definitiva, quan Déu li demana que sacrifiqui el seu propi fill Isaac, el fill de la vellesa, l’únic hereu. Aquí Abraham viu la fe com un drama, com un caminar a les palpentes durant la nit, sota un cel aquesta vegada sense estrelles. I a nosaltres també ens passa, caminem a les fosques, però amb la fe. Déu mateix agafarà la mà d’Abraham que ja estava disposat a colpejar, perquè ha vist la seva veritable disponibilitat total (cf. Gen 22,1-19).

Germans i germanes, aprenguem d’Abraham, aprenguem a pregar amb fe: escoltar el Senyor, caminar, dialogar, fins i tot discutir. No tinguem por de discutir amb Déu! Diré també una cosa que pot semblar una heretgia. Moltes vegades he sentit gent que em diu: “Saps, m’ha passat això i m’he enfadat amb Déu” – “Tu has tingut el coratge d’enfadar-te amb Déu?” – “Sí, m’he enfadat” – “Però aquesta és una forma de pregària”. Perquè només un fill és capaç d’enrabiar-se amb el pare i després retrobar-lo. Aprenguem d’Abraham a pregar amb fe, a dialogar, a discutir, però sempre disposats a escoltar la paraula de Déu i a posar-la en pràctica. Amb Déu, aprenguem a parlar com un fill amb el seu pare: escoltar-lo, respondre, discutir. Però transparent, com un fill amb el pare. Així ens ensenya Abraham a pregar. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents