"Déu i els diners són dos amos irreconciliables”

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 5 d'abril de 2016

No és possible confondre l’harmonia que regna en una comunitat cristiana, fruït de l’Esperit Sant, amb la “tranquil·litat” negociada que sovint cobreix, de manera hipòcrita, els contrasts i divisions interns. És el que ha manifestat el papa Francesc durant l’homilia de la Missa matinal celebrada a Casa Santa Marta. Una comunitat unida en Crist, ha dit el papa, és també una comunitat coratjosa.

Només un cor, una ànima, cap pobre, els bens distribuïts segons les necessitats. La paraula que pot sintetitzar els sentiments i l’estil de vida de la primera comunitat cristiana, segons el retrat que ens fan els Fets dels Apòstols, és aquesta: harmonia.

L’harmonia i el seu enemic:

Una paraula sobre la qual cal, no obstant, posar atenció, afirma el papa Francesc a l’inici de l’homilia; doncs no es tracta d’una concòrdia qualsevol, sinó d’un do del cel per qui , com experimentaren els cristians dels primers temps, és renascut en l’Esperit:

“Nosaltres podem acordar una certa pau... però l’harmonia és una gràcia interior que només pot oferir-la l’Esperit Sant. I en aquestes comunitats, visqueren en harmonia. I els senyals de l’harmonia són dos: cap passava necessitat, es a dir, tot era en comú. En quin sentit? Tenien un sol cor, una sola ànima i cap considerava de la seva propietat allò que li pertanyia, entre ells tot era comú. En efecte, cap entre ells era un necessitat. La veritable “harmonia” de l’Esperit té una relació molt forta amb el diner: el diner és enemic de l’harmonia, el diner és egoista. I per això, el senyal que dóna és que tots donaven el que era seu perquè cap fos un necessitat.

“Tranquil·litat”, un fràgil vel

El papa s’atura sobre aquest punt i repeteix l’exemple virtuós ofert pel verset dels Fets, aquell de Bernabé, que va vendre el seu camp i entrega als Apòstols el diner rebut. Però els versets immediatament següents, no integrats en la lectura, ofereixen també un altre episodi contrari al primer, que Francesc cita: aquell d’Ananies i Safira, una parella que fingeix donar el guany de la venda d’un camp i, en realitat, es van quedar una part dels diners, elecció que tindrà per a ells un amarg preu: la mort. Déu i els diners són dos amos “als servei del quals són irreconciliables”, repeteix Francesc, ràpidament posa llum davant un equívoc que podria sorgir sobre el concepte d’harmonia. No s’ha de confondre amb “tranquil·litat”.

“Una comunitat pot estar molt tranquil·la, anar bé: les coses van bé... però no està en harmonia. Una vegada va sentir dir a un bisbe una cosa sàvia: “a la diòcesi hi ha tranquil·litat. Però si tu toques aquest problema... o aquell altre problema... o aquest problema, ràpidament sorgeix la guerra”. Una harmonia negociada, seria aquesta, i aquesta no és la de l’Esperit. És una harmonia –diríem– hipòcrita, com aquella de Ananies i Safira amb la seva acció.

L’Esperiti el coratge

Francesc finalitza convidant-nos a la relectura dels Fets dels Apòstols sobre els primers cristians i la seva vida en comú. “Ens farà bé”, diu, per penar com testimoniar la novetat en els ambients en els quals es viu. Tot sabent -afegeix– que com amb l’harmonia, també en el compromís de l’anunci es pren el senyal d’un altre do:

“L’harmonia de l’Esperit Sant en dóna aquesta generositat de no tenir res com a propi, mentre hi hagi algun necessitat. L’harmonia de l’Esperit Sant en dona un segon testimoni: “amb gran força, els apòstols donaren testimoni de la Resurrecció del Senyor Jesús, i tots van gaudir d’un gran favor, es a dir, el coratge. Quan existeix harmonia en l’Església, en la comunitat, això és el coratge, el coratge de donar testimoni del Senyor Ressuscitat.

Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió