Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 11 de setembre 2019

Catequesi sobre el Viatge Apostòlic a Moçambic, Madagascar i Maurici

Estimats germans i germanes, bon dia!

Ahir al vespre vaig tornar del Viatge apostòlic a Moçambic, Madagascar i Maurici. Agraeixo a Déu que m’hagi permès fer aquest viatge com a pelegrí de pau i d’esperança, i renovo l’expressió del meu agraïment  a les respectives Autoritats d’aquests Estats, així com als Episcopats, que m’han convidat i acollit amb tant d’afecte i cura, i als Nuncis Apostòlics, que han treballat tant per aquest viatge.

L’esperança del món és Crist, i el seu Evangeli és el llevat més poderós de fraternitat, de llibertat, de justícia i de pau per a tots els pobles. Amb la meva visita, seguint el pas dels sants evangelitzadors, he intentat portar aquest llevat, el llevat de Jesús, als pobles moçambicans, malgatxes i mauricencs.

A Moçambic hi he anat a difondre llavors d’esperança, pau i reconciliació en una terra que ha patit tant en el passat recent per culpa d’un llarg conflicte armat, i que la primavera passada va ser colpida per dos ciclons que han causat danys molt greus. L’Església segueix acompanyant el procés de pau, que ha fet un pas endavant el 1er d’agost passat amb un nou Acord entre les parts. I aquí vull fer una pausa per agrair a la Comunitat de Sant Egidi que ha treballat tant, tant en aquest procés de pau.

En aquest sentit he animat les autoritats del País, exhortant-les a treballar junts pel bé comú. I he animat els joves, que s’han reunit de diferents orígens religiosos, perquè construeixin el País, superant la resignació i l’ansietat, difonent l’amistat social i guardant com un tresor les tradicions dels ancians. Als bisbes, als sacerdots i a les persones consagrades, que he trobat a la Catedral de Maputo, batejada amb el nom de la Verge Immaculada, els he proposat la via de Nazaret, la via del “sí” generós a Deu, en el record agraït de la seva crida i dels seus orígens. Un signe fort d’aquesta presència evangèlica és l’Hospital de Zimpeto, als afores de la capital, construït amb el compromís de la Comunitat de Sant Egidi. En aquest hospital he vist que el més important són els malalts, i tots treballen pels malalts. A més, tots no tenen la mateixa pertinença. El director d’aquell hospital és una dona, investigadora, una bona dona, investigadora sobre el SIDA. És musulmana, però és la directora i aquest hospital és un hospital fet per la Comunitat de Sant Egidi. Però tots, tots junts per a la gent, units, com a germans. La meva visita a Moçambic ha culminat en la Missa, celebrada a l’Estadi sota la pluja, però tots érem feliços. Els cants, les danses religioses… tanta felicitat. No importava la pluja. I allà es va sentir la crida del Senyor Jesús: «Estimeu els vostres enemics» (Lc 6,27), la llavor de l’autèntica revolució, la de l’amor, que apaga la violència i genera fraternitat.

Des de Maputo em vaig traslladar a Antananarivo, capital de Madagascar. Un País ric de bellesa i recursos naturals, però marcat de tanta pobresa. He desitjat que, animat pel seu tradicional esperit de solidaritat, el poble malgatxe pugui superar les adversitats i construir un futur de desenvolupament, unint el respecte de l’ambient i la justícia social. Com a signe profètic en aquest sentit, he visitat la “Ciutat de l’amistat” – Akamasoa, fundada per un missioner lazarista, el pare Pedro Opeka: allà intenten unir treball, dignitat, cura dels més pobres, educació per als nens. Tot animat per l’Evangeli. A Akamasoa, a prop de la pedrera de granit, he elevat a Déu la Pregària per als treballadors.

Després he tingut una trobada amb les monges contemplatives de diverses congregacions, en el monestir de les Carmelites: de fet, sense la fe i la pregària no es construeix una ciutat digna de l’home. Amb els Bisbes del País hem renovat el compromís de ser “sembradors de pau i d’esperança”, tenint cura del poble de Déu, especialment dels pobres, i dels nostres sacerdots. Junts hem venerat la Beata Victòria Rasoamanarivo, primera malgatxe elevada als altars. Amb els joves, molt nombrosos – tants joves en aquella vetlla, però tants, tants –, he viscut una vetlla plena de testimonis, de cants i de danses.

A Antananarivo s’ha celebrat l’Eucaristia dominical en el gran “Campament diocesà”: nombroses multituds s’han reunit al voltant del Senyor Jesús. I finalment, a l’Institut Sant-Miquel, he trobat els sacerdots, les consagrades i els consagrats i els seminaristes de Madagascar. Una trobada en senyal de lloança a Déu.  

El dilluns ha estat dedicat a la visita de la República de Maurici, una destinació turística molt coneguda, però que l’he triada com a lloc d’integració entre diverses ètnies i cultures. De fet, al llarg dels dos últims segles, diferents poblacions hi han aterrat, especialment de l’Índia; i després de la independència ha experimentat un fort desenvolupament econòmic i social. Allà hi ha un diàleg interreligiós molt fort, i també l’amistat entre els caps de les diferents confessions religioses. Una cosa que a nosaltres ens pot semblar estranya, però ells viuen així una amistat que és natural. Quan he entrat al bisbat, he trobat un bonic ram de flors, molt bonic: l’ha enviat el Gran Imam en senyal de germanor.

La santa Missa a Maurici s’ha celebrat al Monument de Maria Reina de la Pau, en memòria del Beat Jacques-Désiré Laval, conegut com l’“apòstol de la unitat mauriciana”. L’Evangeli de les Benaurances, la carta d’identitat dels deixebles de Crist, en aquell context és un antídot contra la temptació d’un benestar egoista i discriminatori. L’Evangeli i les Benaurances són l’antídot per aquest benestar egoista i discriminatori, i també és el llevat de la veritable felicitat, impregnada de misericòrdia, de justícia i de pau. M’ha impactat la feina que els Bisbes fan per l’evangelització dels pobres. Més tard, en la trobada amb les Autoritats de Maurici, he expressat el meu agraïment pel compromís d’harmonitzar les diferències en un projecte comú, i he animat a continuar la capacitat d’acceptació, així com l’esforç de mantenir i desenvolupar la vida democràtica.

Així, vaig arribar ahir cap al tard, al Vaticà. Abans de començar un viatge i a la tornada, m’adreço sempre a la Mare de Déu, de la Salus Populi Romani, perquè m’acompanyi sempre en el viatge, com a Mare, i que em digui què he de fer, per guardar les meves paraules, els meus gestos. Amb la Mare de Déu, vaig segur.

Estimats germans i germanes, donem gràcies a Déu i demanem-li que les llavors llançades en aquest viatge apostòlic donin fruits abundants per als pobles de Moçambic, Madagascar i Maurici. Gràcies!

Traducció: Josep M. Torrents