Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 23 de setembre 2020

Catequesi – “Guarir el món”

Estimats germans i germanes, bon dia!

Estimats germans i germanes, sembla que el temps no és massa bo, però malgrat tot us dic el mateix: bon dia!

Per sortir millor d’una crisi com l’actual, que és una crisi sanitària i al mateix temps una crisi social, política i econòmica, cadascun de nosaltres està cridat a assumir la seva part de responsabilitat, és a dir compartir les responsabilitats. Hem de respondre no només com a persones individuals, sinó també a partir del nostre grup al qual pertanyem, del nostre paper en la societat, dels nostres principis i, si som creients, de la fe en Déu. Sovint, però, moltes persones no poden participar en la reconstrucció del bé comú perquè estan marginats, exclosos o ignorats; alguns grups socials no poden contribuir-hi perquè estan ofegats econòmicament o política. En algunes societats, moltes persones no són lliures d’expressar la seva fe i el valors propis, les seves idees: si les manifesten, van a la presó. En altres llocs, especialment en el món occidental, molts auto-reprimeixen les seves conviccions ètiques o religioses. Així no es pot sortir de la crisi, o en tot cas no se’n pot sortir millor. En sortirem pitjor.

Per tal que tots puguem participar en la cura i regeneració dels nostres pobles, cal que tothom tingui els recursos adequats per fer-ho (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església [CDSC], 186). Després de la gran depressió econòmica del 1929, El Papa Pius XI va explicar la importància del principi de subsidiarietat (cf. Enc. Quadragesimo anno, 79-80) per a una veritable reconstrucció. Aquest principi té un doble dinamisme: de dalt a baix i de baix a dalt. Potser no entenem què significa això, però és un principi social que ens fa més units.

Per una banda, i especialment en èpoques de canvi, quan les persones individuals, les famílies, les petites associacions o les comunitats locals no poden assolir els objectius primaris, és just que intervinguin els nivells més alts del cos social, com l’Estat, per proporcionar els recursos necessaris per avançar. Per exemple, a causa del confinament pel coronavirus, moltes persones, famílies i activitats econòmiques s’han trobat i encara es troben en dificultats greus, per això les institucions públiques intenten ajudar amb intervencions apropiades socials, econòmiques, sanitàries: aquesta és la seva funció, el que han de fer.

D’altra banda, però, les altes direccions de les empreses han de respectar i promoure els nivells intermedis o inferiors. De fet, la contribució dels individus, de les famílies, de les associacions, de les empreses, de tots els cossos intermedis, també de les Esglésies és decisiu. Aquests, amb els recursos propis culturals, religiosos, econòmics o de participació cívica, revitalitzen i reforcen el cos social (cf. CDSC, 185). És a dir, hi ha una col·laboració de dalt a baix, de l’Estat central al poble i de baix a dalt: de les formacions de la gent del poble cap amunt. I aquest és precisament l’exercici del principi de subsidiarietat.

Cadascú ha de tenir la possibilitat d’assumir la pròpia responsabilitat en els processos curatius de la societat a la qual pertany. Quan s’activa algun projecte que afecta directament o indirecta determinats grups socials, aquests no es poden deixar  fora de la participació. Per exemple: “Què fas tu? - Jo vaig a treballar pels pobres – Molt bé, i què fas? – Ensenyo als pobres, dic als pobres el que han de fer – No, això no és correcte, el primer pas és deixar que els pobres et diguin com viuen, què necessiten: Hem de deixar parlar a tothom! Així funciona el principi de subsidiarietat. No podem deixar fora de la participació aquesta gent; la seva saviesa, la saviesa dels grups més humil no es pot deixar de banda (cf. Exhort. ap. postsin Querida Amazonia [QA], 32; Enc. Laudato si’, 63). Malauradament, aquesta injustícia es produeix sovint on es concentren grans interessos econòmics o geopolítics, com per exemple algunes activitats extractives en algunes zones del planeta (cf. QA, 9.14). Les veus dels pobles indígenes, les seves cultures i visions del món no es tenen en compte. Avui, aquesta mancança de respecte del principi de subsidiarietat s’ha escampat com un virus. Pensem en les grans mesures d’ajut financer implementades pels Estats. S’escolten més les grans companyies financeres o les persones que mouen l’economia real. S’escolten més les companyies multinacionals que els moviments socials. Això, expressat en el llenguatge de la gent comuna: s’escolten més els poderosos que els febles i aquest no és el camí, no és el camí humà, no és el camí que ens ha ensenyat Jesús, no és actuar segons el principi de subsidiarietat. Així no permetem que les persones siguin «protagonistes del propi alliberament». En el subconscient col·lectiu d’alguns polítics o d’alguns sindicalistes hi ha aquest lema: tot pel poble, res amb el poble. De dalt a baix però sense escoltar la saviesa del poble, sense que aquesta saviesa s’implementi en la resolució dels problemes, en aquest cas en la sortida de la crisi. O pensem també en la manera de curar el virus: s’escolten més les grans companyies farmacèutiques que els treballadors de la salut, que treballen a primera línia en els hospitals o en els camps de refugiats. Aquest no és un bon camí. S’ha d’escoltar tothom, els que són a sobre i els que són a sota, tothom.

Per sortir millor d’una crisi, s’ha d’aplicar el principi de subsidiarietat, respectant l’autonomia i la capacitat d’iniciativa de tots, especialment dels últims. Totes les parts d’un cos són necessàries i, com diu Sant Pau, aquelles parts que podrien semblar més febles i menys importants, en realitat són les més necessàries (cf. 1 Cor 12,22). A la llum d’aquesta imatge, podem dir que el principi de subsidiarietat permet que tothom assumeixi el propi paper en la cura i el destí de la societat. Implementar-lo, aplicar el principi de subsidiarietat dona esperança, dona esperança en un futur més sa i just; i aquest futur el construïm junts, aspirant a les coses més grans, ampliant els nostres horitzons. O junts o no funciona. O bé treballem junts per sortir de la crisi, a tots els nivells de la societat, o no ens en sortirem mai. Sortir de la crisi no significa donar una pinzellada de vernís a les situacions actuals perquè semblin una mica més justes. Sortir de la crisi significa canviar, i el veritable canvi el fan tots, totes les persones que formen el poble. Totes les professions, totes. I tots junts, tots en comunitat. Si no ho fan tots, el resultat serà negatiu.

En una catequesi anterior vam veure com la solidaritat és el camí per sortir de la crisi: ens uneix i ens permet trobar propostes sòlides per un món més sa. Però aquest camí de solidaritat necessita subsidiarietat. Algú podrà dir-me: “Però, pare, avui està parlant amb paraules difícils!”. Per això miro d’explicar què significa. Solidaris, perquè anem pel camí de la subsidiarietat. De fet, no hi ha una solidaritat real sense participació social, sense l’aportació dels cossos intermedis: de les famílies, de les associacions, de les cooperatives, de les petites empreses, de les expressions de la societat civil. Tothom ha de contribuir, tothom. Aquesta participació ajuda a prevenir i corregir alguns aspectes negatius de la globalització i de l’acció dels Estats, com també passa en l’atenció de les persones afectades per la pandèmia. Cal afavorir aquestes contribucions “de baix a dalt”. Però que n’és de bonic de veure el treball dels voluntaris en la crisi. Els voluntaris provinents de totes les parts socials, voluntaris que provenen de les famílies més benestants i que provenen de les famílies més pobres. Però tots, tots plegats per sortir-se’n. Això és solidaritat i això és principi de subsidiarietat.

Durant el confinament va néixer espontàniament el gest d’aplaudiments als metges i infermers i infermeres com a signe d’ànim i esperança. Tants han posat en risc la vida i tants han donat la seva vida. Estenguem aquest aplaudiment a tots els membres del cos social, a tots, a cadascú, per la seva valuosa contribució, per petita que sigui. “Però què pot fer aquell allà?. – Escolta’l, dona-li un lloc per treballar, consulta’l”. Aplaudim els “descartats”, aquells que aquesta cultura qualifica com “descartats”, aquesta cultura de la marginació, és a dir aplaudim els ancians, els infants, les persones amb discapacitat, aplaudim els treballadors, tots aquells que es posen al servei dels altres. Tots col·laboren per sortir de la crisi. Però no ens quedem només en els aplaudiments! L’esperança és audaç, i animem-nos a somiar en gran. Germans i germanes, aprenguem a somiar en gran! No tinguem por de somiar en gran, buscant els ideals de justícia i d’amor social que neixen de l’esperança. No intentem reconstruir el passat, el passat ja ha passat, ens esperem coses noves. El Senyor ha promès: “Faré que totes les coses siguin noves”. Animem-nos a somiar en gran buscant aquests ideals, no intentem reconstruir el passat, especialment el que era injust i ja estava malalt, que he anomenat com injustícies. Construïm un futur on la dimensió local i la global s’enriqueixin mútuament, - cadascú pot donar el que és seu, cadascú ha de donar el que és seu, la seva cultura, la seva filosofia, la seva manera de pensar -, on la bellesa i la riquesa dels grups petits, també dels grups marginats pugui florir perquè allà també hi ha bellesa, i on qui té més es compromet a servir i a donar més a qui té menys.

Traducció: Josep M. Torrents