En la nostra societat democràtica i plural, tothom es reconeix com a tolerant. Aquesta qualitat s’exhibeix com a targeta de presentació i apareix en el primer pla de l’aparador de les nostres relacions socials. Qui és capaç de reconèixer-se com a intolerant? Si fos així, es condemnaria a l’ostracisme i rebria el rebuig general. Crec que la tolerància és un valor acceptat socialment, però molt poc assimilat, perquè hi ha grans confusions: creure que sóc una cosa perquè la vull ser (confusió entre realitat i desig), creure que la batalla només s’entaula en el camp del llenguatge (confusió entre realitat i llenguatge), realitzar una autocensura emocional (confusió entre correció política i sentiments autèntics), despreocupació i desinterès per les creences alienes (confusió entre indiferència i tolerància).
El diccionari de l’IEC2 defineix tolerància com a «disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.» Enfront d’aquesta realitat, s’acostumen a produir tres fets.
Primer, la tolerància com una actitud selectiva. És a dir, tolero tot allò que no em molesta, que no representa cap esforç per acceptar-ho, que no posa en joc cap dels meus valors bàsics o de les meves creences profundes, que prové dels meus amics i parents... Amb tot, el que tolero no és el cent per cent de la realitat. Hi ha una gran part que queda al marge. Que potser no tolero els immigrants, els d’altres opcions polítiques, els que creuen en la religió o els ateus, els que no comparteixen els meus punts de vista, els homosexuals, els negres, els nord-americans, els musulmans... Què faig amb aquesta gran part de mi que amenaça la meva tolerància?
Segon, projecto les meves zones fosques en els altres i les etiqueto com intolerància dels adversaris. Qui s’identifica amb la dreta, pensa que els d’esquerra són intolerants. Qui defensa postures progressistes, defineix com a intolerants els que són conservadors. Qui promou l’avortament, titlla d’intolerants els que hi estan en contra. Cadascú s’atribueix a ell mateix la capacitat de repartir carnets de tolerància o d’intolerància, segons el gust de cadascú. El problema és que s’ignora el mecanisme que s’utilitza: la projecció. A la pantalla es projecta la diapositiva que porto a dins. Ataco els que surten a la pantalla sense adonar-me que estan en mi.
Tercer, el mecanisme més subtil de tots. No puc dir mai que tot el que no suporto ni respecto és intolerància. Amb un autoengany subtil en l’àmbit del llenguatge, converteixo aquest rebuig en tolerància zero. Per què ens costa tant dir que som intolerants amb els que exerceixen la violència domèstica, amb els pederastes, amb els terroristes, amb els que promouen l’ablació del clítoris, amb els que es dediquen al tràfic de nens...? Més encara, per què ens resulta tan difícil descobrir en nosaltres que som intolerants amb les persones que no parlen la meva llengua, que no es defineixen sexualment com jo, que no practiquen els meus criteris morals...? Reconèixer-nos intolerants, malgrat que hi hagi motius greus per ser-ho, no resulta políticament correcte. Som tan tolerants que allò que no suportem rep el nom de tolerància zero. Quan evitem la paraula intolerància, ens autoenganyem pensant que som tolerants. Faltem a la veritat i a la sinceritat. Per què no anomenem les coses pel seu nom?
Finalment, una paradoxa: si no som intolerants amb la intolerància, no eliminem la tolerància?
