Les realitats quotidianes, sovint, passen inadvertides. També els textos que es llegeixen diàriament corren el risc de perdre la força del seu impacte. Passa el mateix amb el signe de la creu, que es transforma en distintiu de pertinença i, fins i tot, en objecte d’art, elaborat amb materials nobles i pedres precioses. La cruesa original es dilueix amb el temps i el seu missatge també. Jesús crucificat ens parla de fidelitat a l’anunci de l’evangeli, de coratge davant les forces que el volen fer callar, de denúncia dels poders que danyen les persones i la societat, d’obediència a la voluntat del Pare portada fins a l’extrem de perdre la seva pròpia vida, del resultat d’una sentència injusta... La litúrgia de les hores inclou cada dia al final de vespres un càntic, extret de l’evangeli segons sant Lluc (1,46-55). Es tracta del Magníficat, posat en boca de Maria de Natzaret, la mare de Jesús. La seva figura s’ha idealitzat tant que ens hem allunyat del sentit original. La seva aportació és un cant al goig, a la fe en Déu, a la humilitat, a la misericòrdia divina, però no només això. Apunta de manera profètica i revolucionària a desactivar les forces del poder, dels diners i del prestigi. L’acció de Déu «dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res».
La situació actual és una glossa al Magníficat. La perversió dels valors, portada a terme pels poderosos i els superbs, especialment en el món occidental, ens ha conduït a una situació greument conflictiva. Nombrosos caps de govern han estat derrocats dels seus trons en les eleccions generals de molts països. El món financer s’ha ensorrat i els rics que especulaven amb el totxo i la construcció tenen milers de pisos buits. El sistema intenta protegir-se i, en comptes de demanar responsabilitats, deixa anar els causants i els permet indemnitzacions substancioses. Però els humils teixeixen un discurs que frena la impunitat dels que haurien d’afrontar un judici imparcial. Les seves propostes de canvi, a partir de la indignació de veure patir els famolencs, comencen a trobar ressò en la societat. Els superbs de cor han pensat que podien disposar del món a plaer. Els poderosos són observats amb lupa i fins i tot han de demanar disculpes per anar de cacera en temps d’austeritat. La corrupció dels que són considerats servidors públics no pot romandre durant més temps oculta als ulls de tothom. Ara surt a la llum i es demanen responsabilitats als seus autors. Les resistències no són poques, però la constància de la denúncia fa efecte en la cuirassa defensora del que és indefensable.
És el temps dels pobres, dels humils, dels famolencs... Sense venjança, però amb justícia. Sense violència, però amb la papereta democràtica del vot a la mà. Sense fatalisme, però amb l’esperança que un altre món és possible. Sense silenci, però amb una veu que denunciï les injustícies i defensi els oprimits. La misericòrdia de Déu arriba a través de cada persona que viu la solidaritat amb els més necessitats. No plou del cel sinó que es transmet a través de la vida de les persones compromeses.
Cal resar el Magníficat amb fe i convicció, com Maria de Natzaret, sense passar per alt els fragments d’un text que continua sent profètic i revolucionari. No és una pregària ensucrada sinó una proposta valenta de viure la fe des de l’amor i el compromís social.
