Roda de premsa del Papa

Només una mentalitat «ridículament correcta» (cf. Anthony Browne) desqualificaria sense més ni més les paraules de Benet XVI a la conferència de premsa concebuda durant el vol cap a Santiago de Compostel·la el 6 de novembre passat. Agradi o no agradi, amb els matisos que es vulguin introduir, aclariments del P. Lombardi inclosos, el Papa va apuntar un dels problemes crònics a Espanya (i a Catalunya), amb arrels al segle XIX i amb un esclat social pels anys trenta del segle passat: el problema religiós. El segon problema, aquí no esmentat, es concreta en la manca d’encaix entre Catalunya i Espanya. L’autoproclamat progressisme d’esquerres es concentra en el problema religiós, alimentat a la vegada per la postura polaritzada en aquest tema i, en sentit contrari, per un sector de la dreta combativa. Els conservadors radicals fustiguen qualsevol intent d’autonomia catalana (política i econòmica), recolzats a l’ombra per les esquerres, que agraeixen a la dreta que els treguin les castanyes del foc.

El Papa va dir, substancialment, tres coses, emmarcades arreu del món, amb especial incidència en el món occidental. Primera, «la fe s’ha de renovar per ser la fe d’avui i per respondre al desafiament de la laïcitat». Constata la dificultat de pensar en els conceptes de l’Escriptura i la teologia en un context nou de pensament. Segona, «a Espanya ha nascut una laïcitat, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu com vam veure precisament als anys trenta». Reconeix així el sentit recurrent d’aquest problema, sense voler reproduir unes circumstàncies històriques conflictives i greus, com es van produir en aquella època. Tercera, la seva proposta de diàleg i «trobada entre fe i laïcitat». Com reconeix Sidney Hook al seu llibre The Ethics of Controversy, «quan busques la veritat objectiva o vols prendre una decisió política encertada, negar-te a discutir o fer alguna cosa que tanqui les portes al debat és un pecat capital».

La presència del Papa a Barcelona ha enfortit l’autoestima de les comunitats cristianes, castigades sovint amb unes pressions mediàtiques de burla, ironia, discriminació... que no es corresponen amb les actituds de respecte, sentit democràtic i discreció que mostra la jerarquia catòlica catalana, així com la immensa majoria dels cristians, que mantenen els seus propis debats sobre la renovació de la fe, tal com apunta Benet XVI en el seu primer punt. S’ha substituït, en gran part, el debat d’idees per la «conyeta» humorística, que destrueix l’essència del diàleg. Aquestes manifestacions epidèrmiques evidencien, sovint, un nucli de fons alimentat per una ideologia laïcista (com a negació del pa i la sal a la religió) i combativa. Un arquitecte que va estudiar sis anys a la universitat, va manifestar que els professors no van esmentar mai, durant els anys de carrera, el nom de Gaudí. Un personatge, clarament religiós i amb una obra com la Sagrada Família a l’esquena no podia comptar amb el reconeixement «progressista». Les dificultats d’un debat a Madrid se centren en la crispació i, a Barcelona, en la supeditació a la correció política. Dues maneres diferents que impossibiliten el debat. Sense respecte ni enteniment no hi ha diàleg. Tot el soroll que hi ha hagut amb motiu del viatge del Papa s’ha magnificat als micros i les càmeres, afavorit per un periodisme poc preparat en el tema religiós, del qual no acostuma a opinar «amb fonament». Hi ha polítics que s’haurien de repensar també el seu paper.