Set monjos cistercencs del monestir de Nôtre-Dame de l’Atles, a Tibhirine, Algèria, van ser assassinats el 21 de maig del 1996, previ segrestament la nit del 26 al 27 de març d’aquell mateix any. El testimoni comunitari de les seves vides ha fet el salt a la gran pantalla a través de la pel·lícula De dioses y hombres (Des hommes et des dieux, França, 2010), dirigida per Xavier Beauvois. El film, absolutament recomanable, constitueix una oportunitat per apropar-nos a la realitat històrica a la qual fa referència, a més de ser una creació cinematogràfica de gran qualitat, una anàlisi a fons dels personatges, una presentació nítida sense manipulacions ideològiques o religioses. La lletra dels salms i de les oracions que canten en les seves pregàries en reflecteix les conviccions i els sentiments. Hi ha un moment àlgid que resumeix l’alegria d’una vida de plenitud i la preocupació per una mort imminent: el darrer sopar. El llac dels cignes, opus 20, de Txaikovski serveix de fons musical per veure desfilar els rostres dels monjos davant la càmera, amb expressions de pregonesa indescriptible. Al final, la comitiva comunitària puja les costes nevades cap al Gòlgota algerià.
Només em vull aturar en un diàleg, molt breu, que es produeix entre tres monjos i una parella musulmana. Hi ha la possibilitat que els monjos deixin el país per tornar a la seva França natal. Un monjo afirma: «Pot ser que nosaltres marxem aviat.» L’algerià li pregunta: «Per què voleu marxar?» Un monjo respon: «Som com ocells sobre una branca. No sabem si marxarem.» La dona sentencia: «Els ocells som nosaltres i vosaltres sou la branca. Si marxeu ja no sabrem on posar-nos.»
Armand Veilleux, monjo cistercenc que els va conèixer personalment, va escriure: «Els germans eren conscients que també la població del lloc estava atrapada, com una tenalla, entre dues violències oposades, i que no en podia escapar. Per als monjos, fugir aleshores hauria estat faltar a la solidaritat amb aquells amb qui van compartir la vida en temps de pau. Després del martiri d’Henri i de Paul-Hélène, Cristòfor va escriure al seu diari: “No es pot oblidar ni marxar sense trair el que queda d’una gràcia de proximitat, d’amistat de veritat” (29-5-95). (...) Mohammed havia dit a Cristòfor: ”Vosaltres encara teniu una petita porta per la qual us en podeu anar; però nosaltres, no: cap camí, cap porta.” I Moussa havia dit a Christian: “Si marxeu, ens priveu de la vostra esperança i ens preneu la nostra esperança.” No hauria estat gens cristià anar-se’n. I es van quedar.»
Els monjos creuen que són els ocells que van d’una banda a l’altra, però en realitat són les branques que garanteixen la llibertat dels altres, als quals donen suport. El seu vot d’estabilitat transforma la llibertat del vol en la solidesa d’una branca d’arbre, símbol del compromís pel lloc i les persones que hi viuen.
El germà Christian, el prior, escriu al seu testament un paràgraf de gran altura mística: «La meva mort, evidentment, semblarà que dóna la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista. “Que digui ara què en pensa!” Però aquests han de saber que finalment la meva curiositat més punyent serà alliberada. Aleshores podré, si Déu vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell els seus fills de l’islam.»
El germà Lucas, el metge, havia pregat: «Senyor, concedeix-nos la gràcia de morir sense odi al cor.»
Tota la població local, totalment musulmana, va plorar de manera unànime la seva mort.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.