Assoiffés [Assedegats] és una obra teatral de Wajdi Mouawad, nascut al Líban (1968), amb una traducció excel·lent al català duta a terme per Ramon Vila. Mouawad és considerat com un dels autors més rellevants d'expressió francesa. El jove Murdoch, situat l'any 1991, comença amb un discurs disruptiu, ple d'ira i de paraulotes, amb una mirada de desesper davant la realitat que l’envolta: «No sé què passa, ni des de quan, ni per què, ni per quina raó, però tota l'estona penso en coses estranyes, no parlables, no explicables, ni tal sols imaginables». No dubta que «el món està mal fet i mai ens parlen del món tal com és». No oculta la seva ràbia: «M'he llevat amb ganes de mossegar i us rosegaré fins el moll de l'os». Després de donar una ullada a la realitat, des d'una òptica crítica aguda, afirma: «Vull dir que això no és vida» e insisteix: «No, no callaré».
Boon tenia un germà gran, que era company de classe de Murdoch. Habitualment escrivia els treballs escolars del seu germà gran, que sovint s'escapava de casa. Per això, Boon trucava a Murdoch perquè li digués quines tasques havia de realitzar per al seu germà. La última fou: «Pregunteu a gent del vostre barri per conèixer la seva percepció de la bellesa i traieu-ne les vostres conclusions en forma de teatre».
El 16 de febrer de 1991, Murdoch va desaparèixer inesperadament. Quinze anys més tard, Boon exercia d'antropòleg forense i va haver de dur a terme la identificació de dos cadàvers molt desfigurats que la policia va poder rescatar del fons de les aigües d'un riu. Bonn va descobrir que un d'ells era Murdoch. En aquest procés, va anar recordant com feia quinze anys va afrontar la tasca de conèixer la percepció de la bellesa per la gent del seu barri. Llavors va arribar a aquesta conclusió: «Tots estimem la vida i la bellesa és a l'abast de tots. Però, si aquesta bellesa no s'alimenta, es transforma en una cosa horrible y aquesta cosa horrible em rosega per dins. Vaig entendre que, com més intentem viure sense bellesa, la bellesa que hi ha en nosaltres es torna més lletja!».
Els monòlegs de Murdoch són descarnats, brutals, rabiosos. Apunten a temes de fons, de gran calat. La desesperança i la indignació dels joves no impedeix reconèixer que tots estimem la vida, però alguna cosa falla quan el suïcidi és un recurs d'impotència i suposa una fuga. «La bellesa salvarà el món», va escriure Dostoyevski a El idiota. Mouawad proposa en aquesta obra de teatre alimentar la bellesa, perquè viure sense ella ens afebleix la vida, ens aboca al sense sentit i ens destrueix per dins. La pregunta, difícil de respondre, consisteix en com alimentar la bellesa. Per això, construir i respectar una ecologia espiritual és imprescindible. Tantes coses la dificulten i l'afebleixen!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.