Nota prèvia.- Aquest article, publicat a Catalunya Cristiana, va ser escrit dies abans que es produïssin les concentracions a diverses ciutats i que se celebressin les eleccions. Es tractava d’una reflexió a partir del llibre de Stéphane Hessel. Els nous fets recents mereixen altres análisis aprofundides que, per raons òbvies, no es contenen en aquest article.
Stéphane Hessel ha publicat un llibre: Indigneu-vos! Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica. Un èxit de vendes. El seu autor és un berlinès de 93 anys, que va militar a la Resistència i que va formar part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Concep aquestes pàgines com un testament, perquè «el final no queda lluny». Al capítol sobre «la indiferència: la pitjor de les actituds», conclou la seva argumentació d’aquesta manera: «Als joves, els dic: mireu al voltant vostre, hi trobareu els fets que justifiquin la vostra indignació —el tracte als immigrants, als sense papers, als gitanos—. Hi trobareu situacions que us duran a emprendre una acció ciutadana forta. Busqueu i trobareu!» La seva indignació s’expressa des de la no-violència, com a camí que hem d’aprendre a seguir.
Jordi Pujol, a l’editorial de l’11 de maig, va escriure a propòsit d’aquest llibre: «Indigneu-vos! I què més?» Als motius d’indignació suggerits per Hessel, afegeix «altre motiu d’indignació —per a joves i grans— que és la situació política, financera i de reconeixement identitari en què es troba Catalunya després de tota la batalla de l’Estatut i, sobretot, de la sentència del Tribunal Constitucional». Cadascun pot fer la seva llista. Denuncia que només amb indignació, sense el compromís i l’esforç, no anem enlloc. Ens aboquem a un carreró sense sortida.
Això no obstant, hi ha tres punts que m’agradaria afegir tant al llibre com als comentaris que sobre ell s’han fet. Primer, no puc reduir la meva indignació contra qualsevol cosa sense incloure-m’hi jo. En quina mesura contribueixo amb la meva vida a alimentar els motius del que m’indigna? M’indignen els polítics corruptes, els empresaris corruptes, els sindicalistes corruptes, els periodistes corruptes… M’indigno així contra la corrupció que hi ha en mi? No es tracta de desactivar el compromís del canvi social, sinó de fer-lo sorgir del canvi personal, sense el qual caiem en la hipocresia i la incoherència. Si jo només m’indigno per coses que hi ha fora meu, en estar el problema a fora, també ho estarà la seva solució. He d’aprendre a indignar-me per alguna cosa de dintre. Un dia de partit de futbol pujant entre una marea humana per les esclaes del metro de Collblanc cap al carrer un parell de joves comentaven que l’Església podia vendre el Vaticà per donar els diners als pobres. Vaig ficar-me a la conversa amb una pregunta: «Què us sembla si venem el Camp Nou i donem els diners als pobres?» Com que anaven a l’estadi de futbol i ho consideraven com una cosa seva, el plantejament es va ensorrar. Tothom és solidari amb els diners dels altres. Aquest és un punt que considero absent al llibre de Hessel. A Catalunya sabem que no tots els qui estaven en contra de la dictadura de Franco eren demòcrates. N’hi havia que volien substituir una dictadura de dretes per una altra d’esquerres. No totes les persones indignades ho eren pels mateixos motius.
Segon, es pot fomentar la indignació per explotar-la a favor d’interessos inconfessables. Es tracta de la manipulació social, basada en la mentida, la distorsió, l’engany, la tergiversació mediàtica… Alguns que abans van buidar les arques comunes s’han volgut lucrar amb l’oposició a les retallades socials explotant la indignació del col·lectiu.
Tercer, els qui tenen comportaments indignants que fan mal als altres haurien de fer un autèntic examen de consciència, amb propòsit d’esmena.
