Dia 25 de maig, dimecres, a les 9.40 del matí. El comboi del metro de la línia 1 entra a l’estació de la Plaça de Sants. Les portes s’obren automàticament. Hi entro i m’assec. Trec uns quants folis de la cartera per llegir-los i corregir-los. Una veu, des dels altaveus, adverteix que a causa d’una incidència a l’estació de la Plaça de Catalunya el tren romandrà aturat fins a solucionar-la. Se’ns suggereix la possibiliat de trobar una via alternativa. Canvio a la línia 5. Quan arribo a l’andana de la línia blava, la veu dels altaveus informa que es restableix el servei. És raonable pensar que es tracta d’una molèstia a causa d’una possible avaria tècnica, però no és així. Hores després conec el motiu autèntic de la incidència.
Un home desafia la cantarella, repetida fins a la sacietat cada dia: «Queda totalment prohibit baixar a la zona de vies.» Hi salta..., però val més utilitzar les seves paraules, publicades dos dies després com a correu electrònic a La Vanguardia: «Tot va passar molt ràpid i crec que vaig reaccionar d’una manera instintiva. Vaig veure un home que no estava en gaire bones condicions caure a la via i automàticament vaig comprovar el rellotge del metro per estimar quant faltava perquè arribés el tren. Vaig considerar que podia ajudar-lo sense comprometre la meva vida i vaig saltar per apartar-lo a un costat. Crec recordar que l’home estava inconscient després de caure. Tenia un cop al cap i un altre al braç. El vaig apartar a un costat, sota del sortint de l’andana i dels cables, i em vaig col·locar a sobre seu per evitar que aixequés el cap o els braços mentre passava el tren. Vaig creure que hi hauria prou espai entre la paret i la part inferior de les rodes. Afortunadament, així va ser. Quan el tren ja havia parat completament, amb l’ajuda de dues o tres persones el vam desplaçar fins a l’espai entre dos vagons i el vam treure de les vies.»
Només pensar què podia haver passat, m’esgarrifo. Si hagués donat les seves dades, rebria de totes les instàncies grans felicitacions. Les televisions se’l rifarien perquè expliqués el seu heroisme en els programes de màxima audiència. Sortiria a totes les portades dels diaris... L’agraïment rebut a l’estació, «el fet de no haver patit cap lesió, i que a la víctima tampoc no li hagi passat res greu és més que suficient». Abans havia escrit: «No em considero cap heroi ni de bon tros, tampoc no crec que jo hagi de ser el protagonista de la història.» Res millor que les seves paraules que captar la veritat dels fets.
Amb admiració profunda, vull retre homenatge a aquesta persona, als herois anònims que arrisquen la seva vida o que dediquen les millors energies al servei dels altres i a les causes nobles. Pot ser una persona que se sacrifica per la seva família, una voluntària que acompanya un malalt terminal, algú que renuncia als seus somnis per fer possible els somnis dels altres, algú que té cura dels seus pares grans amb amor profund sense tenir agenda pròpia, un missioner que deixa el seu país per beneficiar altres col·lectius... Tants herois ignorats!
La clau del que passava a la mateixa hora a la Plaça de Catalunya, on es concentraven els indignats, celebrant assemblees, analitzant el món per fer-lo millor, estava a les entranyes del metro. Arriscar la seva vida per un desconegut i comprometre’s a fons per salvar-li la vida és la clau. Tota indignació que no desemboqui en aquesta actitud, sovint lluny de les càmeres, es converteix en xerrameca i focs d’artifici.
