Estatut i puresa d’intenció

S’explica que un dia l’emir Sharwan va anar a caçar. Al migdia va tenir set, va veure un hort molt frondós i s’hi va apropar. Al jardí hi havia un jove i li va demanar aigua. El jove li va dir: «No tenim aigua.» «Doncs, almenys, dóna’m una magrana per refrescar-me i fer-me passar la set.» El noi l’hi va donar i l’emir la va trobar excepcionalment dolça i boníssima, i li va passar pel cap d’apoderar-se d’aquest jardí que donava una fruita tan excel·lent. Va demanar una altra magrana però aquesta vegada la va trobar molt amarga. Va dir: «Que no és del mateix arbre que la d’abans? Per què té un gust tan diferent?» El jove encarregat de l’hort li va dir: «Potser el que ha canviat és la intenció de l’emir.» Comprenent aquestes paraules l’emir es va adonar que, efectivament, havia pensat cometre una injustícia, però després va rectificar i va abandonar aquesta idea. Amb tot, va demanar una altra magrana i el jove l’hi va donar. Aquesta vegada, la magrana encara era més gustosa fins i tot que la primera: «Com pot ser que aquesta encara sigui molt més bona que la d’abans?» El noi li va respondre: «Potser la consciència de l’emir és ara irreprotxable» (Webislam).

Sant Alfons M. de Liguori indica els senyals segurs per conèixer si fem les obres amb puresa d’intenció, és a dir, per agradar només a Déu: a) quan, tot i que l’obra empresa no tingui èxit, no t’hi amoïnes gens i restes amb la mateixa pau, com si haguessis aconseguit l’objectiu, b) quan gaudeixes tant del bé que fan els altres, com gaudiries si l’haguessis fet tu mateix; c) quan no vols més una feina que una altra, o un lloc més que l’altre; sinó que estàs content amb el que la Providència disposa de tu; i d) quan en les teves obres no cerques aprovacions, ni agraïments; i quan encara enmig de desaprovacions quedes amb la mateixa tranquil·litat d’esperit.

¿Hi va haver puresa d’intenció quan es va promoure la reforma de l’Estatut, quan els partits el van redactar, quan se’n van proposar els continguts ideològics, quan ZP va faltar a la veritat, quan el Parlament el va aprovar i, l’endemà, ja s’hi volien fer modificacions, quan a Madrid li van passar el ribot, quan es van organitzar tota mena de boicots, quan altres autonomies van copiar pàgines senceres del text estatutari, quan es van fer campanyes contra el català, quan es va mentir en les informacions difoses per alguns mitjans de comunicació, quan es va utilitzar l’oposició per guanyar vots, quan es va pactar a la Moncloa, quan es va votar a les Corts espanyoles i al Senat, quan es va proposar a referèndum i es va votar, quan es van presentar els recursos al Tribunal Constitucional, quan es va trigar gairebé quatre anys a emetre sentència, quan alguns membres havien caducat el seu mandat i els dos partits majoritaris no els van canviar, quan deu persones, algunes de les quals en situació irregular, van invalidar la decisió d’un poble, quan ser jutge és l’adjectiu i ser progressista o conservador el substantiu, quan s’aplaudeix la sentència dient que només en toca el 5% malgrat que sigui el més crucial, quan es critica la sentència però tot es redueix a xerrameca, quan s’enganya els pobles i se’ls enemista els uns contra els altres, quan es va a la manifestació però no darrere d’una pancarta, quan no s’està disposat a perdre res per defensar la voluntat popular? Hi va haver (hi ha) en tot això puresa d’intenció?