Mentre les botes dels soldats russos ressonen a la península de Crimea, una sessió d’estudi amb cinc maristes catalans m’ha portat fins a Karcag, Hongria. Un país que sap per experiència pròpia com les gasten els colonitzadors. Tinc gravats a la memòria dos records de la meva infantesa relacionats amb la terra magiar. Tots dos em van impressionar. Tots dos em van indignar. Tenia vuit anys quan els tancs soviètics van irrompre als carrers de Budapest per fer callar els crits de llibertat, iniciats per grups d’estudiants. Les aigües del Danubi recollien les llàgrimes de dolor i d’impotència dels ciutadans hongaresos. Buda contemplava la silueta del Parlament conscient d’una democràcia impossible. Pest alçava la mirada per albirar signes de resistència d’un Govern que perdia el seu poder sota una pluja de bales assassines. Anys abans, el 1948, el cardenal Mindszenty, una figura carismàtica, va patir tortures per obligar-lo a la renúncia. Tot valia per destruir l’home. Només van aconseguir engrandir-lo. Es va convertir en un símbol de resistència. La revolució hongaresa el va tornar a Budapest, on la seva veu va clamar a favor de la llibertat. Però el fracàs, saldat amb milers de morts en un context de violència i d’opressió, el va encaminar a l’ambaixada dels Estats Units, on va romandre deu anys. En aquella època el règim franquista va aprofitar la conjuntura per avalar-ne les tesis anticomunistes. Però els russos no necessitaven ajuda aliena per guanyar-se el descrèdit i el rebuig.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.