Vés al contingut

Fa ja molts anys, quan jo era consiliari del MUEC, o sigui del Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians, recordo que en un taller de Setmana Santa que no se ben bé de quin tema anava, jo estava mirant d’explicar al grup de joves que hi participaven què era això del Regne de Déu de què Jesús tant havia parlat. I tot d’una, estant jo en plena explicació, un dels presents em va interpel·lar més o menys així: “¿Però a què treu cap això del Regne de Déu? ¿No valdria més que parléssim del Regne de l’home?”.

Sens dubte que aquesta era una pregunta ben interessant. I que jo, d’entrada, ara respondria així: el Regne de Déu de què parlava Jesús, i el Regne de l’home en el sentit que ho deia aquell jove del MUEC, estan molt a prop de ser la mateixa cosa; o molt lluny, segons com es vulgui mirar. En tot cas, el que sí que és important és explicar-ho bé, i cal reconèixer que al llarg de la història a l’Església no ens hi hem lluït gaire explicant-ho.

El Regne de Déu que va anunciar Jesús consisteix en la realització del projecte de Déu, i aquest projecte és que tothom pugui tenir una vida plena, la vida plena que és allò millor que pot sortir dels cors dels homes i dones d’aquest món si actuen amb honestedat, estimació, desig del bé per a tothom, especial sensibilitat amb els febles i amb tots els dolors i les llàgrimes que tant sovintegen en aquest món. Un projecte que se sintetitza en una paraula, que també serveix com a definició de Déu: Amor. Buscar aquest Regne és encaminar tota la vida a fer-lo possible, tenint clar que això comporta afrontar conflictes, lluites a vegades dures, capacitat de complicar-se la vida quan cal... i és que, com deia Imanol Zubero, malament si el nostre amor no és capaç d’anar més enllà d’un “altruisme indolor”. Perquè en el món hi ha molt de mal, molts homes i dones que, tristament, no tenen cap escrúpol a fer molt de mal a altres homes i dones per aconseguir allò que volen. Prou ho sabem: Jesús va voler viure de ple segons aquest projecte de Déu, i no li va anar pas gaire bé.

La realització d’aquest projecte, però, no és només això que acabo de dir. I és que aquesta realització porta a dintre una força que el fecunda. Aquesta força és Déu, és l’Esperit de Déu. És l’Esperit que acompanya la vida de cada creient, i la vida de cada home i cada dona encara que no sigui creient, i dintre seu és l’energia, el desig, la solidesa humana, la inspiració que fa activar, en aquells que ho volen, totes les possibilitats i capacitats per fer realitat aquesta vida plena per a cadascú i per a tothom. També és l’Esperit de consol en el qual ens podem refugiar quan la vida se’ns fa inhòspita, com la falda de la mare on el nen petit troba la pau. I, més enllà de tot, és l’Esperit de vida que, a través de la mort, ens fa entrar en la plenitud del Regne, la vida de Déu per sempre, de la qual no som capaços de dir-ne gran cosa, però en la qual creiem.

I llavors, ¿què seria, el Regne de l’home de què parlava aquell jove universitari? Doncs no costa gaire d’imaginar-ho. I ho copio de més amunt: el Regne de l’home és “que tothom pugui tenir una vida plena, la vida plena que és allò millor que pot sortir dels cors dels homes i dones d’aquest món si actuen amb honestedat, estimació, desig del bé per a tothom, especial sensibilitat amb els febles i amb tots els dolors i les llàgrimes que tant sovintegen en aquest món”. I tenint clar que buscar aquest Regne comporta “afrontar conflictes, lluites a vegades dures, capacitat de complicar-se la vida quan cal...”. Això, m’imagino, és el Regne de l’home que aquell universitari reclamava. Però diria que, encara que semblava que no li importés, crec que, per a ell, aquest Regne de l’home també esdevenia Regne de Déu. El que no li agradava era, em sembla, que de tant parlar de Déu ens oblidéssim dels homes (i dones!). I a això hi ajudava, segurament, una certa manera de presentar Déu i el seu projecte d’una manera molt allunyada del que serien les aspiracions i desigs més honestos i valuosos dels éssers humans.

Però, si un parla i aspira només a aquest “Regne de l’home” sense posar-hi Déu, què passa? Doncs passa el que he dit abans: que, per una banda, aquest Regne de l’home està molt a prop del Regne de Déu, tal com Jesús mateix va ensenyar en aquella escena del judici final de Mateu 25,31-46. L’Esperit de Déu hi és, sens dubte, en la recerca d’aquest Regne de l’home. Però d’altra banda, el Regne de Déu representa un salt immens que dona una plenitud que desborda per totes bandes la plenitud que el Regne de l’home busca. De fet, tot plegat és una gran contradicció. Però no fan cap mal, contradiccions com aquestes...

Escrivia sant Ireneu al segle II: “La glòria de Déu és l’home vivent, i la vida de l’home és veure Déu”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.