La Quaresma de fer-se vell

Tinc 73 anys. Ja sé que n’hi ha que en tenen força més que jo, però aquests que jo tinc ja són prou empipadors. No m’agrada fer-me vell. Però com que és el que hi ha, doncs he pensat que aquesta Quaresma hauria de reconciliar-m’hi. Això deu ser també el camí de la Pasqua. Però sense fer-hi gaire literatura.

Començo amb una llista de coses que em passen:

• Perdo la memòria. La memòria de coses acabades de fer, i la memòria de coses que m’havia dit a mi mateix que faria.
• Perdo les coses: el tiquet del pàrquing, el mòbil, un bloc on hi tenia coses apuntades, una motxilleta on hi duia no sé què...
• Em roben coses més fàcilment.
• Perdo l’equilibri i, a vegades, caic.
• Em deixo el foc de la cuina massa vegades encès.
• Em costa més de trobar les paraules per dir una cosa. Sobretot parlant. Escrivint em costa menys.
• Em canso molt més caminant. De fet, hi ha gent força més gran que jo i que es cansa molt menys, però és que jo no he fet mai esport de cap mena.
• He de fer les coses d’una en una, a poc a poc, i amb espai entre cosa i cosa, perquè si no m’atabalo i m’esgoto.
• Se m’acumulen malalties i desperfectes físics. Us en estalvio la llista.
• Amb el menjar he de fer bondat per no espatllar-me més. De fet, en faig força menys del que caldria.
• Sempre he tingut vocació d’activista. Bé que mal, la continuo mantenint, però molt reduïda, perquè em canso i, sobretot, m’angunieja molt qualsevol cosa que depengui de mi. Em venen idees de coses a fer, però les he de reprimir, perquè si no sé que hi patiré massa.
• Em fa por el futur. No, la mort no. Però sí el pensar qui em cuidarà si cal, si perdré gaires capacitats mentals, si quedaré gaire inhabilitat per moure’m, si patiré físicament, si empiparé gaire als altres... Gràcies a Déu, en aquestes coses no hi penso gaire, però de tant en tant sí.

Això són les coses que em passen per la deterioració pròpia de l’edat. Hi ha també, però, altres coses que em passen per la meva imperícia i poca motivació davant els progressos tecnològics i, també i més criticable, per la poca atenció de les administracions públiques i de les empreses envers les persones com jo. Per exemple:

• No puc obrir els missatges que m’envia per correu electrònic l’administració pública. Això m’empipa més quan demano a la meva dona que me’ls obri i veig que el que hi deia era un avís innocu i que no necessitava cap protecció.
• Em perdo quan intento demanar visita al metge i, amb les noves normatives, l’intent se’m converteix en una gimcana impossible. Llavors, acabo anant presencialment a l’atenció a l’usuari del CAP perquè m’ho resolguin. Fa la impressió que les normatives actuals estan pensades per a ser dissuasòries.
• Els bancs cada cop resulten més un mur que sembla que et vulguin fer fora, amb les noves maneres de fer que van incorporant.
• No aconsegueixo aprendre a fer una transferència bancària. I amb el bizum ni m’hi he posat. Tot això se’m fa una muntanya.
• Soc incapaç de resoldre qualsevol complicació de l’ordinador.

Em contrast amb tot això, però, no voldria deixar de destacar cinc coses bones d’aquests anys d’envelliment:

• M’han posat una pròtesi a cada un dels genolls i m’han anat la mar de bé. Havia arribat un moment que jo ja em veia en cadira de rodes. Un canvi importantíssim.
• La cosa que m’agrada més de fer, que és escriure, la puc continuar fent la mar de bé, i a més sento que tinc coses a dir. Escric en aquest bloc, en llibres, en revistes... Això és un aliment vital bàsic per a mi. Que duri.
• Estic ben acompanyat. Per la meva dona, òbviament, i per les amistats, per la gent que em trobo en coses diverses... Jo no soc de grans xarxes de relacions, però la que tinc em va bé.
• Tinc algunes aficions que m’agraden. Les principals, viatjar i sortir a menjar fora de casa. I, quan toca, fer el pessebre.
• Si miro enrere, em puc sentir decididament satisfet del que he viscut. No, no em puc queixar gens.

Com he dit a l’inici, fer-me vell no m’agrada, és un rotllo. Però, per a autoreconciliar-m’hi, crec que els camins a transitar –sense fer-hi gaire literatura, com he dit al començament– poden ser els següents:

1. Mirar d’estar més al cas de les coses, per estalviar-me, en tant que sigui possible, pèrdues, robatoris, caigudes, i altres desgràcies per l’estil.
2. Prendre’m la vida, i en especial tots els deterioraments i incapacitats de la vellesa, amb tot l’humor i tota la capacitat de relativització de què sigui capaç. Les coses que no van, doncs no van. I n’hi ha d’altres que sí que van.
3. Disfrutar de les cinc “coses bones” que he assenyalat més amunt, però sense voler que donin més del que poden donar.
4. Compartir-ho amb Jesús, amb Déu. Buscar-hi pau, buscar-hi vitalitat, i buscar-hi capacitat de ser una mica útil.

Bona Quaresma!