Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

La setmana passada comentàvem que en la nostra cultura valorem molt més que en èpoques anteriors les possibilitats humanes de fer del nostre món un món més digne, i que per tant no considerem aquesta vida actual com una vall de llàgrimes que només pot ser viscuda gràcies a l’esperança de la vida eterna. I dèiem també que aquesta manera de veure i viure el món sembla més d’acord amb l’Evangeli que no pas la manera anterior, aquella manera que va fer, per exemple, que Marx digués que la religió era l’opi del poble.  

Aquest canvi cultural ha provocat, però, com a cara negativa, que hagin estat molts els cristians que han acabat considerant que, per viure en aquest món, no fa cap falta ni l’esperança de la vida eterna ni tampoc, en darrera instància, la pròpia fe en Déu. La majoria d’aquests cristians han deixat, simplement, de dir-se’n, mentre que n’hi ha d’altres que es continuen considerant cristians però sense tenir clar quina és la seva relació amb la transcendència: alguns descarten la possibilitat d’una vida després de la mort però creient que sí que hi ha algú que és la font de la vida, altres consideren Jesús com una magnífica guia per a viure en aquest món però sense res més...

Evidentment que aquestes són opcions perfectament respectables, encara que, almenys a mi, em sàpiguen greu. Però tanmateix, no és d’això del que volia parlar avui. Volia parlar més aviat d’una conseqüència menys dràstica que provoca aquesta major valoració de la nostra vida en aquest món. I em refereixo al fet que l’esperança de la vida eterna, ara, la tenim una mica, o un molt, oblidada. I la pregunta ve de seguida: ¿és bo o és dolent, aquest oblit?

Doncs depèn de com es miri. A mi el que em sembla que ens cal tenir present en tota la nostra vida, i no deixar de cap manera que se’ns oblidi, és la presència de Déu i la companyia de Déu. Actualment, en el nostre món secularitzat, aquesta presència i aquesta companyia estan més aviat molt amagades, i per tant ens cal un esforç de viure les coses que vivim amb la consciència que Déu hi és, i que Déu les viu amb nosaltres. I en aquest món en què, afortunadament, podem compartir la vida amb altres personmes amb les quals estem en comunió de sentiments i d’accions en el nivell que sigui però que no viuen la nostra mateixa fe, aquesta voluntat i aquest desig de vivència de Déu caldrà que el tinguem ben activat, no fos cas que acabéssim també pensant que si als nostres companys i companyes de vida no els cal, a nosaltres tampoc. La vida d’aquests companys i companyes, ho sabem prou, no és una vida mancada pel fet que no siguin creients. Però nosaltres ens deixaríem perdre una cosa fonamental si ens oblidéssim de Déu. I, deixeu-m’ho dir: estic segur que a tots aquests companys i companyes aquesta vivència de Déu també els donaria molta felicitat...

Aquest esforç de vivència de Déu l’hem de fer cultivant-lo individualment, per mitjà de la pregària, i l’hem de fer, també, acompanyats: acompanyats per la celebració de l’Eucaristia, per les trobades comunitàries, per la pregària compartida, per les lectures que puguem fer, que encara que semblin una cosa individual també és una manera d’entrar en contacte amb tal o tal altra persona que ha escrit allò...

Això és, per mi, la cosa bàsica: mantenir la vivència de Déu, tant com sigui possible. Però, ¿i l’esperança de la vida eterna? Doncs també, però sense capficar-s’hi gaire. Recordo aquella història que s’explica de sant Domènec Savio, que un dia estava jugant i al seu mestre sant Joan Bosco se li va ocórrer preguntar-li que què faria si sapigués que al cap d’una hora s’havia de morir. La resposta és magnífica: “Doncs continuaria jugant”. En una època, la del segle XIX, en què el tema de la por de la condemna eterna era gairebé una obsessió, la resposta de Domènec Savio és d’una gran saviesa cristiana. Ell creu que està en pau amb Déu i per tant no s’ha de preocupar per la condemna eterna, i creu també que la vida que està vivint –en el seu cas, jugant– també és vida de Déu i no li cal “preparar-s’hi” de cap manera especial. Doncs això. Déu hi és, i estem amb ell, i la vida eterna hi és i de tant en tant farem bé de tenir-la present i agrair aquesta esperança. I no estarà gens malament, tampoc, recordar també de tant en tant la gent estimada que ja ha mort i que creiem que és amb Déu, i compartir amb ells, com fem amb Déu, les coses que vivim, que patim, que anhelem.