Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Costen d’entendre, actualment, els plantejaments eclesiàstics que veuen tota l’etapa de formació de la parella com un procés d’aproximació progressiva, mentre que la relació sexual seria una mena de “regal matrimonial” que la parella es faran la nit de noces. Aquesta visió, de fet, sembla creure que la relació sexual és una cosa especialment sagrada i misteriosa que cal preservar per a un moment legalment establert. Sens dubte, aquest plantejament, ara, sona molt buit. No es viuen separadament, i a més gosaria dir que no és bo viure’ls separadament, l’afermament dels llaços d’estimació, el creixement en el coneixement mutu, l’acostament de desigs, projectes, sentiments, emocions o pors, i la vivència sexual. En el procés de formació d’una parella, tot això va junt, i pretendre separar-ho actualment només s’entén si es continua considerant la relació sexual com una cosa com a mínim sospitosa de ser dolenta, que necessita una justificació per poder-se dur a terme.

I aquí encara podríem entrar en un altre camp i ampliar tot això que acabo de dir. Podríem ampliar la mirada cap a les relacions sexuals que no són inicis de relació de parella, sinó que són només experimentació i aprenentatge, o també cap a les trobades eventuals de persones no compromeses: costa de veure per què aquestes relacions, de per si mateixes, haurien de ser una cosa dolenta...

Estic molt convençut que tota aquesta reflexió que aquí ofereixo és compartida, encara que no hagin arribat mai a formular-se-la, per una notable majoria de cristians, que la jerarquia de l’Església faria bé d’escoltar. I la conclusió de tot plegat és, em sembla, òbvia, i es pot estendre a tota la moral sexual catòlica: que cal repensar de dalt a baix les bases en què se sustenta.

Fixem-nos en el procés que hem anat seguint des dels inicis de la història, recordant el que explicàvem el dia passat i continuant fins al moment actual. Tenim una mirada joiosa i positiva del que significa la creació de l’ésser humà sexuat, en els primers capítols del Gènesi. Tenim unes propostes de Jesús centrades en la importància fonamental de la parella humana unida en el matrimoni. Tenim unes propostes de l’apòstol Pau que refermen els plantejaments de Jesús i hi afegeixen crítiques a comportaments sexuals que ell considera impropis i indesitjables, però que no queda clar quins són, excepte en els casos de l’adulteri i el de les relacions homosexuals. Tenim tot això. Tenim també la pràctica jueva, que els cristians van adoptar, segons la qual la relació sexual quedava reservada estrictament a les parelles casades. I tenim, llavors, el món en el qual el cristianisme va implantar-se, un món en què el sexe es vivia amb un notable descontrol, buscant-lo com a moment de màxima exaltació i de recerca del que podríem anomenar “moment diví” enmig de la vida humana. Un descontrol que, d’altra banda, anava estretament unit a una vida igualment descontrolada pel que fa a la recerca de valors humanitzadors, a la capacitat de valorar els altres i sobretot els febles, a plantejar-se res que anés més enllà de funcionar dins una maquinària perfectament greixada però en la qual no hi tenia espai res que s’assemblés a la vida nova que els cristians proposaven. Perquè el món pagà funcionava bé, l’imperi romà funcionava bé, però sense ànima.

Davant d’això, els cristians van sentir-se cridats a rebutjar tot allò que l’imperi representava com a valors i com a estil de vida. I, dins aquest paquet, van rebutjar la hipersexualització i, rebutjant la hipersexualització, van rebutjar també els valors del sexe com a obra de Déu, com a goig ofert per Déu, i com a instrument magnífic d’unió en la parella humana. I, a partir d’aquí, al llarg de la història, tot i que en determinats autors i moments, des de la fe cristiana, s’ha lloat el valor de la relació sexual, el to general ha sigut bàsicament negatiu i això ha portat a voler acotar els límits de la pràctica sexual fins a extrems bastant inconcebibles.

¿Què vull dir quan parlo de repensar de dalt a baix les bases de la moral catòlica? Doncs jo crec que la cosa bàsica és, simplement, començar a adonar-se que el sexe i tot el que comporta és un do que Déu ha fet als éssers humans perquè el gestionin cercant el seu millor ús.

¿Vol dir això que en el camp del sexe i les relacions sexuals es pot fer tot el que es vulgui, tot el que a cadascú li vingui de gust? No, evidentment que no. Com en qualsevol realitat humana. En cap realitat humana no es pot fer tot el que es vulgui, ni tot el que a cadascú li vingui de gust a cada moment.

I és que, també aquí, la reflexió humana ha de ser capaç d’entendre quines coses fan bé i quines no fan bé. A mi, i als altres. Un exemple obvi seria el cas de la violació. Però no cal anar tan enllà. En aquesta nostra societat líquida, en què el compromís fa por i la voluntat de crear coses estables no té gaire predicament, segur que cal plantejar-se seriosament, per exemple, la pregunta de si és bo anar de parella en parella sense aterrar mai enlloc. O que una parella que ja s’ha manifestat el seu compromís, així que apareixen dificultats de convivència no consideri útil fer esforços per reconduir la situació i vagi ja a buscar el divorci. O que el sexe hagi esdevingut, en molts casos, un pur producte de consum, sense cap més plantejament, és a dir, desvinculant-lo totalment de la finalitat amb què va néixer, que és la trobada amorosa entre dues persones i la continuïtat de l’espècie humana.[JL1] 

Els molts avanços científics i socials de què gaudim actualment han permès una llibertat i una tranquil·litat en la vida sexual i matrimonial com mai no havia tingut l’espècie humana: des de la capacitat per no haver de patir pels embarassos no desitjats fins a la facilitat de trencar un matrimoni destructiu per als seus membres, passant pels progressos específics que tot plegat comporta en l’alliberament de la dona. Però això ha portat, com a contrapartida, una tendència a la banalització de molts aspectes en aquest camp de la vida humana que jo diria que no ens fan cap bé com a persones ni com a societat.

I això cal vetllar-ho, però sense negar el principi bàsic: que el sexe és un do que Déu ha fet als éssers humans perquè el gestionin cercant-ne el seu millor ús.

Dilluns que ve, tercer i últim capítol.

 

 [JL1]