Capellans casats: una reacció en cadena

El cristianisme europeu necessita un sacsejada. De fet, tot Europa la necessita, no només el món cristià; una sacsejada, això sí, no en la línia que han marcat les eleccions d’ahir en el conjunt europeu, sinó en la línia contrària. Però ara amb això no m’hi vull ficar, sinó només en l’Europa que es confessa cristiana.

No ens podem conformar parlant d’un cristianisme envellit, cansat, sense ànims... El Sínode alemany crec que mostra que això no és cert, que hi ha vitalitat i ganes, i la mateixa realitat de casa nostra mostra també que hi ha moltes brases que continuen enceses i que a poc que es volguessin activar s’activarien. A casa nostra, és cert, no es veu per enlloc, per exemple, la vitalitat dels moviments juvenils dels anys 80, com era el cas de la Jobac. Ara la vitalitat juvenil es troba en uns moviments que, a mi, em provoquen seriosos dubtes de la seva consistència espiritual, teològica i de presència social. Però tot i així, continuo pensant que, si els qui poden s’hi posessin, la cosa podria encara funcionar. D’aquí uns anys no ho sé, però ara podria. Això sí, caldria canviar uns quants xips...

Dic tot això estimulat per dos fets: un, la lectura del llibre de Xavier Morlans Capellans cèlibes i capellans casats, i l’altra la meva visita a la zona de Cercs i Fígols, a l’Alt Berguedà. Coses totes dues de què he parlat recentment en aquesta pàgina.

El títol d’aquest article és tret del llibre del Xavier Morlans. En un capítol en què respon a l’objecció de que la manca de vocacions al presbiterat celibatari és deguda a la secularització i a la manca de fe, i que per tant el que cal resoldre és aquest problema de fons i després ja tornaran a venir les vocacions. Mal plantejament, sens dubte. A problemes interconnectats, diu el Xavier Morlans, cal respondre-hi activant dinamismes interconnectats. A la secularització i a la manca de fe cal respondre-hi activant tots aquells mecanismes que puguin canviar el panorama. L’ordenació d’homes casats no és, sens dubte, “la” solució al problema. Però sí un element de sacseig capaç d’activar una reacció en cadena.

Perquè la presència d’homes casats ordenats capellans activaria molt clarament una visió diferent del que és el presbiterat catòlic, i deixaria de mantenir la idea de que tot ha de passar pel capellà: si hi ha homes casats capellans, i si a més les seves dones participen d’alguna manera de la missió dels seus marits, s’activaria també sens dubte que els laics casats, i les dones, tinguessin més responsabilitats plenes en la comunitat. El fossat que marca el celibat és immens, està ficat als replecs més profunds del  cervell gràcies a segles de cultiu, explícit o implícit, de la superioritat celibatària. A superar-lo hi ajudaria també molt, a més de la vida en parella, el fet que aquests capellans casats realitzessin les seves tasques alhora que continuen treballant en la seva professió. Això comportaria crear equips amb capellans cèlibes, capellans casats, i laics i laiques, per poder arribar a tot, i avançaríem molt en sinodalitat. Tot plegat, òbviament, comportaria una bona coordinació diocesana, i un llimar també tot allò que calgui llimar, cosa que també seria un progrés. I sense oblidar, crec, que la imatge de l’Església milloraria de cara al món, i per a una colla de gent podria resultar més acceptable i, per a alguns, podria resultar fins i tot un estímul per acostar-s’hi.  

Quedaria pendent, és cert, el tema de l’ordenació de les dones. Però queda per més endavant. Jo espero que caigui pel seu propi pes.