Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Des de l'època de Descartes i Newton, la nostra percepció del món ha estat basada en una visió mecanicista i fragmentària de la realitat. Hem actuat com si poguéssim conèixer i controlar el món des de fora, hem separat l'objecte de l'observador. Aquesta visió dualista i androcèntrica ha generat pols oposats: la raó contra la intuïció, l’anàlisi contra la síntesi, el gènere masculí contra el gènere femení, la ciència contra l’espiritualitat... Aquesta percepció del mòn ha donat peu a unes societats depredadores basades purament en els interessos econòmics a curt termini que han generat tal alt grau de competitivitat i consum frenètic, que ens ha portat a una situació sense precedents al llarg de la història: tots som responsables i alhora víctimes de la devastació del nostre planeta. Moltes espècies ja han desaparegut i tots podem sentir, avui més que mai, la fragilitat de la nostra pròpia existència.

Actualment, i des de principis del segle XX, la física d’avantguarda ens mostra que la realitat està fonamentada en processos relacionals.  Aquesta recerca en el camp atòmic i subatòmic va portar als científics a haver d'afrontar una nova realitat més enllà de qualsevol expectativa. Van constatar que aquestes totalitats –ja siguin cèl·lules, cossos, ecosistemes o fins i tot el planeta en si- no són precisament un compost de parts desunides, sinó que són sistemes organitzats de manera dinàmica i intrínsecament equilibrats, interdependents en cada moviment, cada funció, cada canvi d'energia i informació. El que és real ara ja no és la matèria, pura i dura, sinó la consciència, l’esperit, allò que és intangible. Tot aquest procés va impulsar un canvi de paradigmes equiparable, segons alguns, a la revolució copernicana.

Avui dia sabem, científicament, que la realitat és holística, circular, integradora, que tots els elments que la integren estan interrelacionats i són interdependents; les dualitats es complementen sense perdre la seva especificitat: el cos i la ment, la ciència i la mística, l’espiritualitat i el compromís social , les religions teistes i les no-teistes, Orient i Occident i així un llarg etcètera, convergències les quals ens aboquen a una consciència més amplia, a una nova manera de fer i ser. En paraules d’Einstein: “Un ésser humà és part d'un tot al que anomenem ‘univers’, una part limitada en el temps i l'espai. Aquest ésser humà es percep a si mateix separat de la resta, però això no és sinó una il·lusió òptica de la seva consciència. Aquesta il·lusió és per a nosaltres com una presó que ens limita als nostres desitjos personals i a sentir afecte només per als més pròxims”. I afegeix: “La nostra tasca ha de consistir a alliberar-nos d'aquesta presó ampliant els nostres cercles d'amor i compassió fins a abraçar tots els éssers vius i tota la naturalesa en la seva esplendor”.

Necessitem urgentment regar i conrear la nostra dimensió espiritual, la nostra qualitat humana, per integrar dins nostre aquesta visió més amplia de la realitat. S’ha de sentir, i no només saber, que tots formem part d’un tot més gran que és la Terra, que tots formen part d’una gran família que és la humanitat. En aquest sentit, només cal que tornem als origens de les tradicions espirituals, que abracem el llegat de saviesa de les tradicions més antigues de la humanitat. Hem de ser capaços de transcendir aquesta noció errònia d’un jo autoexistent i independent de la resta, superar la visió estreta i limitada de l’egocentrisme.  Les tradicions espirituals ens posen a l’abast els principis filosòfics que requereix la comprensió d’aquesta visió - no-dual, holística i integradora- com a fonaments dels paradigmes emergents actuals. Però no només pel que fa al coneixement intel·lectual, sinó que transmeten també les vivències de dones i homes que s’han endinsat en el camí de l’autoconeixement i que ens poden servir de referents i d’inspiració al llarg del nostre propi camí.