Al final de les nostres vacances hem gaudit d'un regal especial, anar amb la família a Israel.
Ja que no era la primera vegada i coneixíem la història i els racons, ho vam organitzar per compte nostre, i sobretot el que més ens motivava era poder fer viva la història bíblica als nostres fills.
Així vàrem agafar un petit apartament en una de les zones de més vida de la Jerusalem actual a dotze minuts caminant de la porta de Jaffa.
A primera hora ens vam dirigir a bon ritme fins al Mur de les Lamentacions, on hi ha l’entrada del Western Wall Heritage Foundation, així de cop i volta ens vàrem submergir en la història baixant als murs de l’època de Jesús, escoltant tot el procés a través de les explicacions d'un guia molt apassionat pel que aquelles muralles, representen per la història d’Israel.
Un cop fora a mig matí vam anar a l’església del Sant Sepulcre, on ens va commoure la devoció dels pelegrins abraçant-se a la làpida de marbre negre.
Ja al migdia vam pujar a l’esplanada del temple, on només es pot accedir dues hores, i, per una banda, ens va sobtar la duresa del tracte per posar-nos una roba que encara ens cobris més tot el cos, i per altra la mida tan espectacular de l’esplanada, per molt que ens diguin que és com deu camps de futbol, fins que no ho veus no ho imagines.
A primera hora de la tarda vàrem anar a preguntar algunes coses a l’oficina de turisme al costat de la porta de Jaffa, on una molt desmotivada tècnica ens va assessorar.
Així vàrem anar a buscar el cotxe per poder endinsar-nos amb molt de respecte en un dels barris ortodoxos i veure el seu moviment els nens jugant al carrer, les dones anant a comprar i els homes d'un lloc a un altre sempre corrent i amb els mòbils antics a les mans.
Al vespre vàrem anar a buscar quelcom per sopar a una de les avingudes més concorregudes i plenes de vida de la Jerusalem moderna, joves, famílies, nens, grans, militars, rabins, estudiosos de la llei, policies, turistes, grups de música, pianos de cua en mig del carrer, en definitiva una ciutat gaudint en plena efervescència.
I a mitjanit vàrem tornar al Mur de les Lamentacions, ja que aquells dies d’agost eren dies de Penediment nacional a Israel. A partir de les dotze i mitja de la nit, la plaça es va omplir de gom a gom, hi havia representada tota la diversitat actual d’Israel, però quan el rabí des d'una balconada del mur va comença a entonar un càntic adreçat a Déu i cridant ben fort "Adonai", tot el poble llibres en mà a una sola veu van respondre cantant i inclinant-se en senyal de penediment. Un moment molt emocionant.
Finalment, vàrem anar a dormir, però l’endemà a primera hora ens vàrem dirigir al Jardí de la Tomba, on hi ha una tomba buida com explica l’evangeli, allà vam seure una estona, i mentre sentíem un himne de rerefons que entonava un altre grup vam recordar que la cosa més important de tot el que havíem vist i experimentat és que la tomba buida ens segueix dient que el Senyor ha ressuscitat! Al·leluia.
“Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat” Lluc 24:5-6.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.