Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El cap de setmana passat vaig tenir un sentiment contradictori, dins meu, a partir de dos fets ben diferents. Aquesta és la setmana per la Unitat dels cristians arreu del món i nosaltres, a Terrassa, tenim una entitat que es diu Cristians per Terrassa, que treballa en favor de transmetre el evangeli de Crist. Una de les coses que fem conjuntament és la trobada de pregària unida durant el mes de gener. Cada any, el divendres d’aquesta setmana, ho celebrem en una església diferent, òbviament d’aquelles que hi volen participar.

Ja fa uns anys que hem involucrat als joves de les esglésies i parròquies a col·laborar amb els càntics, la música i la lloança.

Aquest any amb la Covid-19, es va decidir que es gravaria en vídeo i retransmetria per youtube, així que diumenge passat ens vàrem trobar en el auditori de la nostra església, la UNIDA, per enregistrar la pregària. Hi havia un bon grup de joves de les varies esglésies i parròquies: guitarres, baix, violins, i veus. També hi havia els joves que van dirigir les pregàries, en definitiva uns 20 joves de diferents edats que van dedicar la seva tarda de diumenge a servir en l’església. Per mi va ser un temps magnífic, vàrem estar assajant les cançons i les pregàries, vàrem compartir experiències i amistat, tot amb ordre i respectant la normativa Covid. Al vespre, ja una mica tard, ens vam anar acomiadant com els amics que han estat una bona estona junts i gaudint de la comunió.

L’endemà al matí escoltant les notícies, vaig sentir de dos incidents protagonitzats per joves en dos pobles diferents de Catalunya, dos grups de joves saltant-se tota la normativa Covid per viure unes hores de “festa” o “botellón”, i que van reaccionar amb violència quan els agents municipals els van voler aturar.

No vaig poder evitar un pensament interior de reflexió personal i que us vull compartir: quina diferència de grups de joves, amb els que vaig compartir la tarda del diumenge i als que ara escoltava a les notícies.

Sé que són molts més els joves que actuen amb correcció i disposició al servei que aquells que no ho fan, és cert que aquests primers surten poc a les notícies, però el meu pensament de reflexió va anar una mica mes enllà: sovint els joves cristians són criticats i vistos com d’un altra època, el cert és que la fe i el coneixement de l’evangeli i el model de Jesús els fa ser joves molt més compromesos amb la societat i les persones que els envolta, així que en vull deixar constància.

Potser paga la pena reflexionar quin tipus de models i de límits estem ensenyant als joves?