Soc del Barça. Ve de família, què hi farem. I m’agrada el futbol, com m’agrada contemplar tantes altres manifestacions esportives que representen un esforç físic, personal o col·lectiu, amb esperit de competició, amb voluntat de superació, amb ambició per la victòria.
M’agrada l’esport com m’agrada el cinema, el teatre, la música, l’art en general. El geni humà s’hi manifesta de manera rellevant, la seva capacitat d’enlairar-se per damunt de la grisor i assolir fites noves i millors. Com es manifesta en tants i tants homes que de la seva vida quotidiana en fan, també, un esforç per superar la mediocritat i excel·lir en el que fan, tot i que no sempre és el que havien somiat o desitjat.
Però ara penso en especial en el Barça, el d’en Pep Guardiola i el seu brillant equip de futbol. Hi penso perquè ha perdut al camp de l’Arsenal, i això després d’una topada sobtada a Gijón. Hi penso perquè he començat a sentir i a llegir els clams i els retrets. I em sap greu.
El Barça ens ha regalat, aquest darrers anys, meravellosos espectacles de treball en equip, d’una bellesa inusual en el món del futbol, eficaç en els resultats, contundent en les prestacions, excel·lent en les marques individuals, amb el rerefons dels mosqueters del rei com a melodia de joc, “tots per a cadascú i cadascú per a tots”, orquestrats per algú que es mostra més que un entrenador, exercint un lideratge envejable i envejat.
Però ara ha perdut. Finalment ha perdut. I penso que això és bo. No sempre es pot guanyar. I és bo perdre perquè ens recorda que no som déus, sinó homes ben arrelats a la terra. I és bo perdre precisament quan s’ha fet l’esforç necessari, lluny d’indolències o d’autocomplaences. Perdre, a més, posa en evidència que l’altre, els altres, existeixen, i s’esforcen, i ambicionen el mateix que nosaltres, i de vegades ens guanyen, i així ho mereixen. Però cal saber perdre, amb el cap alt i el cor serè, amb la consciència de la feina ben feta que no sempre assoleix l’èxit.
Saber perdre és també un art. Difícil art al que potser no hem estat educats. Perquè en la vida de cada dia també perdem, moltes vegades. I cal saber-ho entomar. No per estricta resignació fatalista, ni amb victimisme indegut. Saber perdre és la grandesa del vencedor, del qui lluita i s’esforça, de qui no s’atura ni s’adorm, i sap que la vida és un recorregut llarg, una cursa de fons, on l’important, parafrasejant a Sant Pau, és córrer amb sentit, arribant a la meta i havent conservat la fe (2 Tm 4,7).
Avui el Barça torna a jugar a futbol, amb l’Athletic de Bilbao. Veuré el partit a la televisió. Potser guanyarà. Potser no. Però espero que jugui bé. Tant com desitjo i prego que tothom sàpiga jugar bé el partit de la seva vida.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.