Com va dir el papa Francesc: “Siguem artesans de pau”

La pau és do, és regal, és gratuïtat que cal acollir per després ser convertida en tasca diària, quotidiana. Només si sentim la necessitat de viure alliberats del nostre ego narcisista, podrem teixir vincles amb els altres, especialment amb els qui són diferents de nosaltres.

La cultura de la pau i la pràctica de la no-violència activa és quelcom difícil d'exercitar. Demanda un gran i pacient treball interior que, després, caldrà que es perllongui en treball exterior si volem que tingui una projecció social eficaç i ple de justícia. La pau no es pot construir des de dalt, imposant-la. És necessari fer-ho des del teixit social. Però no podem oblidar que el nostre motor és l'amor de Déu que ens impulsa a cercar camins de pacificació i de reconciliació. "No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí"; "Sigues el canvi que vols veure al món", deia Gandhi. Siguem pau cadascú de nosaltres i serem pacificadors; portarem la pau al nostre voltant i podrem també prendre decisions des d'un cor serè. Així, exercirem el nostre exemple no amb violència verbal -generadora de confrontació- sinó amb coherència de vida i esperit de diàleg. Perquè la violència, sigui del tipus que sigui, porta a més violència i divisió. El repte que tenim és el de construir societats no violentes que tinguin cura de la casa comuna. Tots habitem aquesta terra que ens dona tot el que necessitem per viure. Cal cuidar-la, tot cuidant-nos entre nosaltres.

Tots podem ser artesans de pau, artífexs i constructors, sembrant-la amb alegria, fent de la no-violència activa el nostre estil de vida. I, sostinguts per Déu, convertir-nos en instruments de reconciliació, fent realitat el desig de sant Francesc d'Assís: "Que la pau que anuncieu amb els llavis la tingueu, en major mesura, en els vostres cors".

Maria Mercader
Tècnica d'identitat i Pastoral de la Fundació Pere Tarrés