Llegir Hans Küng no deixa de ser apassionant i, certament, la seva lectura no deixa indiferent. Fa pocs dies va adreçar una Carta oberta als bisbes catòlics de tot el món. Per molts motius no em sento interlocutor de la seva carta. Efectivament, ni per l’enorme distància en la trajectòria vital ni per l’abismal diferencial en l’àmbit curricular. Però, sobretot, perquè no sóc bisbe. Crec, però, que la pretensió del meu blog expressat a través del seu títol Colloquium salutis, si més no, justifica un breu comentari.
Transcric el segon i tercer paràgrafs de la carta perquè ajuden a centrar el nucli de l’escrit.
“Aprecié mucho que el papa Benedicto, al poco de su elección, me invitara a mí, su crítico, a una conversación de cuatro horas que discurrió amistosamente. En aquel momento, eso me hizo concebir la esperanza de que Joseph Ratzinger, mi antiguo colega en la Univesidad de Tubinga, encontrara a pesar de todo el camino hacia una mayor renovación de la Iglesia y el entendimiento ecuménico en el espíritu del Concilio Vaticano II.
Mis esperanzas, y las de tantos católicos y católicas comprometidos, desgraciadamente no se han cumplido, cosa que he hecho saber al para Benedicto de diversas formas en nuestra correspondencia. Sin duda, ha cumplido concienzudamente sus cotidianas obligaciones papales y nos ha obsequiado con tres útiles encíclicas sobre la fe, la esperanza y el amor. Pero en lo tocante a los grandes desafíos de nuestro tiempo, su pontificado se presenta casa vez más como el de las oportunidades desperdiciadas, no como el de las ocasiones aprovechadas.”
Ajustaré la meva reflexió només a quatre aspectes:
1r. A l’escrit, Küng llueix la seva antiga tasca conciliar quasi a duet amb Joseph Ratzinger, el temps compartit a la universitat, el paper de "crític", també la seva trobada -de quatre hores!-, les expectatives d’esperança envers el nou Papa, la seva correspondència... Ara bé, malgrat la proximitat afectiva i efectiva, el balanç del primer quinquenni de Benet XVI és força negatiu. Certament, deixa una escletxa una mica oberta i positiva en tres apartats -el compliment a consciència de les obligacions quotidianes papals, les tres encícliques i l’expressió “el seu pontificat es presenta cada cop més...” sense fer ús d’una expressió tancada. La relació d’arguments -oportunitats desaprofitades- és contundent: amb els jueus (enteniment), musulmans (diàleg), pobles nadius (reconciliació), pobles africans (ajuda per la lluita contra la superpoblació), les ciències modernes (concloure la pau), però l’allò més criticat és la pèrdua de l'esperit del Concili Vaticà II com a brúixola de l’Església catòlica. La relació acaba amb una àmplia al·lusió a l’afer dels abusos sexuals a menors.
Del teòleg Küng, s’hagués esperat alguna cosa més sobre la referència a les encícliques i, penso en general, que aquesta relació s’ha de contrastar. Recomano, per exemple, les pàgines de Vida Nueva (núm. 2702), 10-16 d’abril de 2010 dedicades als cinc anys de Benet XVI. Trobem diverses firmes d’experts que fan un balanç teològic, ecumèmic, doctrinal, cultural...
2n. M’ha cridat extraordinàriament l’atenció la confiança dipositada per Küng en el rol del ministeri episcopal i en el seu col·legi. En la seva capacitat profètica, reformadora, d’iniciativa... Sens dubte, Küng té ben present el “potencial” de l’episcopat davant la Cúria durant la celebració del Concili Vaticà II. No sé pas com rellegir el seu entusiasme. Veritable convenciment? SOS i única sortida amb realisme davant una situació no pas fàcil? Apel·lació a un contrapoder? Idealisme? En qualsevol cas aquest argument és ben conciliar.
3r. He quedat decebut pel quasi inexistent protagonisme de la veu, participació, implicació, testimoniatge, coresponsabilitat... dels milions de catòlics que Küng esmenta quasi tangencialment. En parlar dels cinc anys del pontificat de Benet XVI, calia lògicament parlar de la seva actuació, però en parlar de l’Església i, especialment, d’una necessària superació de la crisi hagués esperat més que unes propostes als bisbes. Si la crisi és tan greu, és eclesiològicament vàlida una “mobilització” quasi en exclusiva dels pastors?
4t. Finalment m’ha sobtat molt que un gran teòleg acostumat a dialogar amb el món no hagi fet cap referència al moment, al context, a l’època... Tots els desafiament que es plantegen tenen un vessant ad intra però també una dimensió ad extra. L’Església ha de mantenir viva la incardinació de la fe i l’evangelització la cultura però en un aquí i ara, que sense negar l’esperit del Concili, ha assumit una nova complexitat i fesomia. Precisament, un dels ensenyament més clars del Concili fou que les preguntes sobre qui és, què cal que faci o com ha de viure l’Església, estan íntimament vinculades amb les respectives sobre el món, la cultura o la humanitat.
Ha perdut Küng “pistonada”?
Crec sincerament que el problema ha estat, d’una banda, en el gènere “carta”. La brevetat s’ha girat en contra per la impossibilitat d’aprofundir les qüestions en la seva real complexitat. D’altra banda, Küng ha pivotat excessivament en l’apel·lació als bisbes per resoldre un situació general. Això, però, no els eximeix. Finalment, la pràctica i la fidelitat a l’esperit conciliar implica una eclesiologia integral i una constant projecció al present i al futur que no trobo al document.
En absolut vull restar valor al document per la seva valentia i per la seva lucidesa en "enunciar les qüestions" tot i que -segons el meu criteri-, s'han simplificat "els agents" i l'"escenari".
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.