Bona Pasqua!
Suposo que la celebració de la Pasqua també ens ajuda a comunicar inquietuds i albirar noves fites. Efectivament, fa algunes setmanes volia compartir la reflexió que a continuació exposo. No és quelcom breu i per això dedicaré dos articles.
Parteixo de la següent realitat: l’església catalana és rica en instituts religiosos, comunitats, moviments eclesials, associacions de fidels..., és rica, en definitiva, en “teixit eclesial”. Diferents fets ens ajuden a tenir un coneixement de les diverses cèl·lules d’aquest cos complex. En concret -i per esmentar alguns exemples-, els propis entorns digitals, les diverses celebracions, els organismes que aglutinen institucions (per exemple, la URC -Unió de religiosos de Catalunya- o el FIOCA - Fòrum interdiocesà de les organitzacions catòliques d’adults-), l’existència de breus elencs en suport paper o digital que ofereixen les mateixes delegacions diocesanes (veure,per exemple, la presentació de moviments de pastoral familiar a la diòcesi de Barcelona) i un llarg etc...
Però considero que en l’àmbit de l’acció evangelitzadora practiquem massa endogàmies, desconfiances, afanys de protagonisme. Hauríem d’estar molt més dòcils i oberts a la col·laboració, la cooperació, al compartir la missió i integrar agents de diversos moviments o comunitats en un mateix projecte. El protagonisme ha de ser dels destinataris -joves, famílies, pobres, immigrants...- i no tant del "titular". No sóc ingenu ni vull obviar la complexitat de la qüestió. La manca de recursos humans també és una forta interpel.lació -però no pas la única- per plantejar aliances o situacions de amb nou encaix. En alguns aspectes s’ha fet un camí important. Ara silencio la meva veu per recuperar unes resolucions del Concili Provincial Tarraconense (1995) que parlen per si mateixes.
Resolució 119. Tota la pastoral ha de tenir unitat, aquella unitat que brolla de la Pasqua i de la Pentecosta, vives i operants en l’Església gràcies a la presència de Crist ressuscitat que dóna l’Esperit Sant als fidels. Afirmem la complementarietat de les grans accions pastorals i llur necessària interrelació. El servei de la Paraula, el servei de l’eucaristia i dels sagraments i el servei de la caritat són, tots tres, constitutius i interdependents. No podem reduir la pastoral a un problema de simple organització i coordinació, sinó que s’ha de reconèixer el llegat de Crist a la seva Església per tal que sigui vida abundant per als seus membres. El Concili Provincial Tarraconense demana als pastors i als fidels de les nostres Esglésies que, en l’acció pastoral, no separin ni oposin mai la dimensió evangelitzadora de la litúrgica ni de la solidària amb els pobres (cf. Ac 2,42; SC 6 i 10; CT 33).
Resolució 120. El Concili demana promoure una mentalitat i una espiritualitat de comunió que comprengui tots els nivells: de formació, de pregària comunitària i d’acció conjuntada. En conseqüència, el Concili encarrega als rectors de parròquies, als dirigents i als consiliaris de moviments, als delegats diocesans... que revifin l’esperit de comunió i de pertinença a l’Església en la línia doctrinal del Vaticà II, especialment, entre les institucions i els organismes de la mateixa Església diocesana.
Resolució 131. Estructures pastorals funcionals (o no territorials):
a) El Concili proposa que cada diòcesi reconegui, potenciï o implanti, i doti dels recursos humans adients, els moviments d’Acció Catòlica i els altres moviments diocesans, com a mitjans necessaris per tal que l’evangelització arribi a persones d’ambients rurals, obrers, d’estudiants i professionals. A moltes d’aquestes persones i grups, socials es difícil la vinculació a les parròquies i requereixen “un ritme lent i progressiu d’evangelització”.
Alhora urgeix que aquests moviments actuïn en comunió i en coordinació afectiva entre ells i amb les delegacions i secretariats, per tal que el seu treball estigui ben integrat en la pastoral de la diòcesi, i que s’estrenyin els lligams entre els militants dels moviments i de les comunitats parroquials, per tal d’aconseguir que s’enriqueixin participant en la vida normal de les parròquies i que aquestes enforteixen la seva dimensió evangelitzadora. La parròquia els ha d’aportar la riquesa de la pluralitat de la comunitat, la dimensió celebrativa i la consciència de les necessitats de la pròpia comunitat; els moviments han d’aportar a la parròquia l’accent missioner que fa arribar l’anunci a aquells àmbits en aquelles situacions que poden ser més allunyats.
b) El Concili valora el treball pastoral dels moviments eclesials que són presents a la diòcesi i el de les obres apostòliques sostingudes per les famílies religioses i per les escoles cristianes. A tots se’ls demana que coneguin l’acció pastoral de l’Església diocesana i que s’integrin a les seves propostes, aportant-hi la riquesa del seu treball i assumint les orientacions comunes, per tal que la comunió eclesial sigui ben explícita i s’uneixin tots els esforços de cara a envigorir l’evangelització i a intensificar la vida cristiana. Cal que es mantingui una relació amb les parròquies per tal que el creixement de la fe pugui tenir continuïtat al llarg de la vida.
Proposo que cada delegació, comunitat, institut, associació... es pregunti quin camí ha realitzat i afavorit des de l’any 1995. Que cada implicat valorem la disponibilitat i l’empatia vers aquest esperit del Concili, encara ben fresc, encara ben pendent.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.