Laïcitat 2.0

Els primers passos de CatalunyaReligio.cat i l'agenda política prevista per al curs 2009-2010 han motivat la transcripció d'un article que vaig publicar a El Punt el 14 de febrer de 2009 (p.15).

La laïcitat és, fonamentalment, més que una qüestió social o cultural, una qüestió política consistent en la determinació d’un model de relacions entre un estat i les diverses religions i confessions presents. Darrerament hem escoltat suggerents atributs de la laïcitat -sana, positiva...- però ja ha arribat el moment de farcir-la amb continguts amb la consegüent traducció operativa.

Els mitjans de comunicació ens han presentat de manera reiterada la intencionalitat per part del president Zapatero de mantenir els acords amb la Santa Seu (1979) i els acords de cooperació amb altres confessions (1992), i alhora, la pretensió d’elaborar una nova una llei de llibertat religiosa en consonància amb el pluralisme actual i en coherència amb l’esperit de la laïcitat.

Tindrà en compte el president del govern espanyol algun dels dos referents d’actualitat, Sarkozy i Obama? Ambdós, coincidents en al seva capacitat de lideratge, estan elaborant uns nous relats sobre al laïcitat. El primer és un mestre del reconeixement i el segon de la integració. El polític francès, fa pivotar el seu projecte sobre l’acció; l’americà sobre la paraula i el símbol. Sarkozy ha reconegut el paper cohesionador, referencial, públic... dels credos i de les comunitats religioses. I n’ha passat a les obres. Obama ha estat capaç d’intengrar en el seu discurs i escenografia un sentit religiós més enllà d’una determinada confessionalitat tot integrant-se i obrir-se a la diversitat de credos del seu poble. I no s’hi amaga.

No podem caure en el parany desitjar una pura translació per a nosaltres. Cada poble, cada país i cada estat ha tingut uns processos ben complexos i diferents. I cada president és fill d’una matriu experiencial i creador del seu propi argumentari en el marc d’un política de partit. En qualsevol, cas resultarà profitós fer el seguiment d’ambdós cracks.

A aquestes alçades, una nova llei de llibertat religiosa haurà d’obrir profundament la seva forquilla. Necessitem una llei de “banda ampla”. Això voldrà dir que s’haurà de seguir garantint els drets i llibertats individuals en relació a les creences. Però ara toca molt més. Al menys tres coses. Primerament, acollir i reconèixer els col·lectius de les diferents comunitats en el seva funció de construcció de la identitat, de la cohesió... En segon lloc, atorgar a les confessions un veritable espai públic de participació pel que fa al discurs o a l’acció. Finalment, un cop declarats els drets, establir deures -d’això és poc amic el president Zapatero!- de les confessions i de les administracions per garantir el compromís per l’equilibri i l’harmonia.

Fins ara, les múltiples articulacions de la laïcitat -millor, del laïcisme- s'han ocupat, preferentment i amb major o menor sort, del control de la visibilitat de les comunitats religioses, deixant-les en un respectable racó amb la condició d’una vivència des de la privacitat. Però, per aquest tipus de laïcisme la sort aquesta llançada. Efectivament, en un context de secularització caracteritzat per l'autonomia personal en el protagonisme de presa de decisions espirituals i religioses, els individus busquen en la religió quelcom més que purs conceptes. Succeiria, semblantment, a l'evolució esdevinguda en el web 2.0 on el navegant desitja relacionar-se amb altres persones, construeix xarxes socials, participa en wikis, manté col·laboracions, proposa compartir... Sabem que aquesta evolució protagonitzada per subjecte és més una actitud que una tecnologia. En definitiva, una experiència participativa que integra i socialitza, on el motor i l'actiu són els éssers humans. Queda enrere la idea d'un entorn virtual consistent en l'exclusiva funció d'una relació o connexió per a la recepció de dades. De manera anàloga s'estan desenvolupant els actuals entorns religiosos, on les persones hi accedeixen per força més motius que una simple informació dels codis de les confessions.

La caducitat de determinada comprensió del laïcisme serà encara més radical quan des de les tradicions religioses -ara comparativament al futur web 3.0- es construeixi una semàntica per a la mútua interconnexió i comprensió, per a l'intercanvi, per a resolució de qualsevol problema compartit o simplement per avançar en el coneixement global.

La laïcitat implica un verdader exercici d'arbitratge per permetre el joc més enllà d'una estèril neutralitat. En concret, la protecció d'uns punts fràgils i el reconeixement d'unes fortaleses. Garantir la no-discriminació, l'equitat i la llibertat, és fonamental. Però el vertader repte polític és saber què fer una vegada descobert i constatat que les tradicions religioses també configuren comunitats d'experiència de sentit, i en conseqüència, homes i dones amb una clara vocació a la humanització. Aquest és un grandíssim valor. Si en el concepte civilització volem incorporar la noció d'experiència de sentit, les tradicions religioses requereixen necessàriament un espai participatiu i públic.

Les antigues comprensions de la laïcitat de combat, de control o de neutralitat, han de deixar pas a la de relació i de cooperació en la construcció d'una ciutadania complexa i integral. Efectivament, la laïcitat més que consistir en una determinada tècnica d'asèpsia s'haurà d'identificar amb un nou art del bon teixir socialment on la praxi habitual s’identifiqui amb el dret a ser-hi participativament. La capacitat de col·laboració i construcció del món web, fonamentat en les persones i comunitats, pot ser més que suggeridor. Serà aquesta l’estratègia de ZP?”