No és el primer cop que reflexiono i opino sobre el «Campus de Excelencia Internacional». Ho vaig fer amb motiu de la resolució del CEI 2009, de la convocatòria del CEI 2010 i, també, arran del resultat de la seva primera fase. Em proposo fermament no escriure sota la síndrome de “perdedor”.
Fa temps que planejava la pregunta sobre si aquesta expressió i el seu sentit no era redundant. Efectivament, a priori, qualsevol universitat del segle XXI hauria d'integrar aquestes dimensions: «campus», «excel.lència» i «internacional». Les anàlisis realitzades aquests darrers temps sobre la universitat espanyola, els resultats en els diversos rànquings i, especialment, la pedagogia del Ministerio de Educación van arribar a afavorir un gran consens i una valoració més que positiva sobre l’oportunitat de les convocatòries del CEI.
Les persones, les institucions o els mitjans de comunicació que van fer un seguiment acurat de la primera convocatòria (CEI 2009) van percebre amb força claredat algunes mancances de previsió, problemes tècnics, terminis poc ajustats, decisions inesperades... Però el fet de ser la primera convocatòria també justificà la manca d’experiència en aquest tipus d’events i tot feia preveure que la segona convocatòria milloraria amb escreix. Però per motius d’espai i de prioritat no entraré en la comparativa dels processos. Vaig directament a la “major”.
Efectivament, per al meu parer la resolució a la convocatòria del CEI 2010 (també es pot capturar la intervenció del Secretario general de Universidades), obre alguns importants interrogants que sintetitzo a continuació.
1r.- La sumatòria de les resolucions del CEI 2009 i del CEI 2010 aporten un total de 13 projectes de «Campus de Excelencia Internacional» i 10 projectes de «Campus de Excelencia de ámbito regional». Però aquesta xifra canvia si comptabilitzem el nombre d’universitats implicades. Efectivament, ronda la trentena. Sense entrar en la particularitat dels noms, de les localitzacions o de les situacions concretes..., crec sincerament de el “segell” previst queda significativament devaluat. Realment tenim aquest potencial en l’àmbit de l’Estat espanyol?
2n.- En una època de crisi econòmica i en tractar-se d’un veritable estímul i instrument per als millors projectes -segons declaracions del mateix ministre Gabilondo-, resulta del tot paradoxal el repartiment econòmic de la convocatòria de 2010. S’ha optat per “premiar” 14 dels 22 finalistes i això significa una mitjana de 3.000.000€ per a cadascun. Al marge de la discussió sobre la quantitat total disponible resulta que el “guanyadors” reben una aportació molt inferior a les de la convocatòria anterior i sabem prou que -un cop dividides aquestes quantitats entre les universitats participants a cada projecte- encara la quantitat minva molt més. Dit d’altra manera, aquests diners són suficients per a una universitat pública amb constant reclamació de més recursos? La destinació no serà per a un simple “tapar forats”? No hagués estat molt més intel·ligent seleccionar els 4 ó 5 projectes indiscutibles i realitzar una bona aportació econòmica? Sincerament, vist el repartiment econòmic i territorial això em recorda el «café para todos».
3r.- I la privada? I les universitats d’iniciativa social? I les universitats vinculades a l’Església? La integració de Deusto, Navarro i Ramon Llull entre els «proyectos prometedores» en la convocatòria de 2009 constatava allò que sabem –la qualitat i excelència d’algunes universitats privades- i, alhora, feia albirar un petit canvi en la política universitària de l’estat: la incorporació de ple dret i normalitat d’aquestes universitats al sistema, més enllà d’una pretesa subsidiarietat. Doncs, res de res. La Comissió internacional no ha valorat com a suficientment bons –o tan bons com altres- els projectes d’aquestes universitats. Ara, la proporció de 14 projectes públics i cap d'iniciativa social sobre 22 finalistes em sona a opció ideològica. I una pista més: Tots, absolutament tots els projectes «prometedores» del CEI 2009 presentats per la univesitat pública han passat enguany a «Campus de Excelencia». De l'àmbit privat zero.
4t.- I què fer ara? Què fer amb projectes tan innovadors en el seu model com Aristós Campus Mundus 2015. Efectivament, Deusto-Comillas-Ramon Llull -seguint les recomanacions de la Comissió avaluadora de 2009- han dissenyat una estratègica absolutament singular i de futur. Efectivament, dic singular, perquè en tot l’estat espanyol no hi ha cap proposta similar. Una estratègia liderada des de la iniciativa social que ha desplegat un enorme servei al país i que cada vegada pren més força. Una estratègia que passa per una agregació major (tres universitats) però que es configura a base d’aliances, xarxes i núvols agregacionals -altres universitats estrangeres, empreses, antics alumnes...- Una estratègia que no pivota sobre la proximitat territorial sinó sobre “nodes” d’excel.lència en comunitats neuràlgiques (Madrid, País Basc, Catalunya). Una estratègia que vol superar la maleïda confrotació privada-publica.
Estic totalment d’acord amb frases de la presentació de la Rectora Dra. Esther Giménez-Salinas durant la jornada de la defensa dels projectes: “Un campus d'excel·lència en el segle XXI és també un campus amable per a les persones, un campus on homes i dones convisquin sense barreres ambientals i socials". “L 'ideari humanista de les universitats agregades es tradueix en la seva aposta conjunta per la innovació socialment responsable i sostenible. La responsabilitat social universitària i la promoció de l'equitat, la justícia i el desenvolupament humà són senyal d'identitat de l'agregació”. "Europa necessita models universitaris més flexibles, més competitius, on la col·laboració públic-privada sigui un enfortiment i no un conflicte".
Independentment dels resultats de la convocatòria i malgrat les moltes dificultats que es poden preveure, encoratjo a la fidelitat i al compromís a tots els guanyadors del CEI 2009 i 2010, i en particular, a tots el responsables del projecte Aristós per tal de tirar-lo endavant. Problemes? Molts! Raons? De tot tipus! Fins i tot, raons eclesials.
Tags
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.