El Pacto social y político por la Educación presentat a mitjans d'abril i liderat pel ministre Ángel Gabilondo, és millorable. Però és bo.
El ministre consumava així la seva promesa d'oferir a tots els interlocutors educatius un text amb el major consens possible que contempla els objectius educatius per a la dècada 2010-2020 així com les propostes necessàries per a la seva consecució. S’estructura en 12 objectius, 148 propostes i quatre annexos. Un full de ruta digne, exigent i capdavanter de la implicació de la societat. La nostra circumstància justifica moltes raons pedagògiques, polítiques i socials que fan raonable el seu suport. El meu criteri passa per un sí fonamental en cinc raons.
La primera, per l’abast expressat en el seu títol. Es tracta d’un compromís que assumeix dues grans coordenades -la social i la política- i que no es limita a l’escola sinó a tot l’escenari educatiu. La segona, pel període del pacte (2010-2020) més enllà dels cicles de les legislatures. Això suposa tenir horitzons dinamitzats per uns objectius educatius i no per unes sigles. La tercera, pel propi contingut de la proposta. Tot el que es diu a través dels objectius i de les propostes és prioritari, desitjable i necessari. Cal dir que alguns aspectes serien acceptats per qualsevol país europeu i d’altres intenten respondre a situacions específiques del nostre sistema. La quarta, per l’evident esperit de coimplicació explicitat als annexos on quedarien recollits els compromisos de la comunitat educativa, les comunitats autònomes, la mesa del diàleg social i els partits polítics. Finalment, perquè tot i que s’evidencien absències significatives -per entorns eclesials, per exemple, la falta de referències sobre l’ensenyament de la religió o la garantia de llibertat d’elecció de centre-, enlloc es tanca la possibilitat a nous acords i s’afirma explícitament que s’obre un procés que espera un paper actiu del conjunt dels agents. Sens dubte una oportunitat que hem d’aprofitar per encaixar totes les complicitats possibles i per assolir una qualitat i estabilitat que permetin teixir noves fites.
El sis de maig va finalitzar el període per presentar el retorn davant l'oferta ministerial. He llegit diferents posicionaments i un d’ells m’ha cridat especialment l’atenció. Efectivament, vull fer esment al document Posición del Partido Popular en relación al pacto sobre la reforma del modelo educativo. Segons el meu parer, la resposta del PP conté un gran dèficit anomenat "miopia" i un condicionament que encotilla bona part del seu discurs anomenat "blindatge espanyolista".
El PP és incapaç de percebre elements d'un alt valor per a l'estabilitat, evolució i coresponsabilitat educativa en una amplíssima i compromesa proposta. La culminació d'aquesta limitació es manifesta en el títol de la mateixa resposta ja que parla de “reforma”. De veritat han entès alguna cosa? S’ha aprofitat algun antic “informe”? El lector, també advertirà, que en el text -de molt poques pàgines- l'expressió España apareix en vuit ocasions i les paraules españoles y nacional sumen nou. Per a l’opció política de molts l'ús de la noció Espanya no és un problema però sí una determinada comprensió. Doncs bé, fins a sis de les deu qüestions plantejades en la Posición es percep la defensa i enroc d'un "model d'Espanya" subjacent. Quan allò comú, únic, l’homogeneïtat, l'administració central o el sistema nacional... (en relació a la qüestió de continguts comuns, una llengua vehicular per a tot l’estat, una gestió estatal de beques, un sistema nacional d’avaluació...) preval sobre la dinamització de les Comunitats autònomes i és motiu per no sumar en un pacte educatiu, és senyal que es combat per altres interessos. Heus aquí la paradoxa: un possible pacte en política educativa es transforma en combativa politització de l'educació. Així tots perdem. Per descomptat Catalunya.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.