Progressisme, involucionisme, “avançats”, “carques”..., són vocables freqüents en els nostres ambients eclesials, emprats per etiquetar persones o grups. D’entrada caldria dir que són termes ambigus i inconcrets. Perquè, per una banda, què significa progressar? I progressar en quina direcció? I avançats respecte de qui? O involucionistes fins a quina època?
Normalment s’identifica els cristians “progressistes” amb aquells que valoren les realitats temporals, la democràcia dins l’Església, la crítica a la jerarquia.., cristians que defensen una lectura concreta del Vaticà II posant l’accent en el diàleg amb la modernitat, l’ecumenisme, el compromís social... I els altres, els anomenats “involucionistes”, acostumen a valorar la tradició, el Papa i el Magisteri, els hàbits religiosos, la Litúrgia ben feta, la pietat popular... Tots aquests valors, viscuts en la correcta mesura, són perfectament legítims i, a més, no són incompatibles entre si, el que succeeix és que cada sector deslegitima i fa caricatura de l’altre, alimentant i justificant així els motius de crítica.
Però hi ha molts cristians que no s’identifiquen ni amb un sector ni amb l’altre. Per això, m’ha resultat molt consolador trobar-me amb aquest llibre del bisbe Carrera, Del Postconcili al postprogressisme[1] on fa autocrítica serena dels anys del postconcili i verbalitza de forma nova i clara algunes situacions de la nostra realitat present, amb una llibertat i sinceritat a la qual no estem gaire acostumats. Quant a l’autocrítica afirma: “... Del reconeixement dels valors temporals, alguns passaren al que Maritain titllà d’agenollar-se davant el món ...” És a dir, es feren tan moderns i tan seculars que es van diluir en el món i en els seus valors mundans. “... De la crítica al catolicisme en sortiren derivacions cap a una pèrdua de la identitat o, almenys, de la visibilitat de la fe ...”; “De la presentació de la fe com opció personal se’n seguí, en alguns àmbits, un cert elitisme i la pèrdua del sentit popular...” (p.65).
Un dels arguments centrals del llibre és que la mateixa idea de progrés i evolució de la comprensió de la Revelació, a la llum dels signes dels temps, que animà als impulsors del Concili, la generació postconciliar (els que ara tenen 70 o 80 anys) l’ha fixada en la seva interpretació de “l’Esperit del Concili”, declarant-la com a definitiva i canònica, contradient així la mateixa idea conciliar del progrés de la Revelació. La veritable Tradició és sempre novetat en la continuïtat i els signes dels temps d’ara són diferents dels d’aleshores. Per això, és molt interessant el concepte de Postprogressisme, que el bisbe Joan defineix així:
“... El postprogressisme té assumits els valors perennes de la modernitat laica i del progressisme catòlic, ha fet la crítica dels errors que els ha acompanyat, i vol ser ferment en les noves situacions. El postprogressisme –paral·lel a la postmodernitat – consistiria en alliberar-se de certes formes del progressisme dels 60 i a endinsar-se en la realitat actual amb la mateixa independència d’esperit d’aleshores.” (p.67)
Molts de la meva generació (nascuts entre els 50 i 60) ens sentim identificats amb aquesta definició i som titllats per la generació postconciliar “d’involucionistes”, pel sol fet de reconèixer els nous signes dels temps: la set de Déu i d’experiència espiritual que nia en els cors dels nostres contemporanis, la necessitat de visibilitat del cristians en la societat laica, el deure d’impregnar d’Evangeli el món perquè sigui més humà, la necessitat de major profunditat, esperit de diàleg i comunió entre tots els grups cristians, la conveniència de celebrar la litúrgia d’una forma bella i piadosa... I això no exclou la valoració de la justícia social, ni l’amor als pobres, ni l’ecumenisme, ni el diàleg interreligiós, ni l’esperit crític que ens va ensenyar la modernitat. Però amb les modulacions que demana el moment present, sense aigualir l’Evangeli, i acceptant que l’Església és un cos amb molts membres i molts colors, la bellesa del qual ve de l’harmonia del conjunt.
Fra Josep Manuel Vallejo
[1] J.CARRERA PLANAS, Del Postconcili al Postprogressisme, Ed Mediterrània 1994.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.