Del martiri a la festa

(Fra Eduard Rey) La veritat és que em costa imaginar l’escena. Un dia qualsevol de 1890, un pageset de 16 anys, l’Enric Salvà, marxa del seu poble, Colomers, a l’interior d’un Empordà que encara està molt lluny d’imaginar el “boom” del turisme que el farà ric amb menys d’un segle. Aquell dia, l’Enric deixa enrere la seva vida a Ca l’Esclopeter, la casa paterna, i comença el seu camí com a aprenent en una adrogueria de Girona, una ciutat des de la qual avui en dia es pot anar i tornar del poble en menys d’un matí, però que aleshores ben segur que quedava al límit del món conegut pel jove Enric.

La vida de l’Enric transcorrerà com tantes altres. L’aprenent d’adroguer de Girona anirà al servei militar a Barcelona. Però allà Déu intervindrà, canviant els seus plans. L’Enric ve d’una família profundament religiosa, que participa en la vida de la parròquia. A Barcelona, s’acosta al convent de la Mare de Déu de l’Ajuda, on coneix els frares caputxins i sent per primera vegada la crida cap a la vida religiosa. Després de madurar aquesta crida durant alguns anys, entra a l’Orde, on rep el nom de fra Carmel de Colomers.

La vida de fra Carmel no deixarà de ser una vida senzilla i discreta. Passa per diversos convents, fent feines d’almoiner, cuiner i porter. Pel juliol de 1936, ell ja té 62 anys, i fa de porter al convent de Tarragona. Amb l’esclat revolucionari dels primers dies de la Guerra Civil, és tancat en un vaixell habilitat com a presó al port de la ciutat juntament amb altres frares i catòlics.

Com tants d’altres, fra Carmel serà assassinat pel sol fet de ser religiós. L’obliguen a comparèixer davant d’un comitè autoerigit en tribunal, i uns dies després el van a buscar per matar-lo juntament amb vint dels seus companys de captiveri. Abans de marxar del vaixell, demana l’absolució al pare Bernardí de Mataró, presoner com ell, però que sobreviurà a la guerra, i declara, per si en el moment de l’execució no ho pogués fer, que perdona els qui el mataran. En el camió que els porta, els vint companys de martiri canten: “Amunt, germans, que és sols camí d’un dia...” Són metrallats a la porta del cementiri de Valls.

De tot això aviat farà vuitanta anys. La causa de beatificació de fra Carmel va ser introduïda a Tarragona juntament amb la del bisbe auxiliar dr. Borràs. Això el va separar dels altres trenta caputxins catalans màrtirs com ell entre juliol de 1936 i maig de 1937. I és això el que ens l’ha tornat ara a la memòria, en aprovar-se la seva beatificació, celebrada a Tarragona el passat dia 13 d’octubre.

Aquesta ha estat una ocasió per fer algunes experiències boniques. El passat 1 de maig, els frares d’Arenys de Mar vam decidir anar d’excursió a Colomers. Mn. Planellas, el rector, se’n va alegrar, i va fer saber a la gent del poble que hi hauria una missa. Des d’aleshores s’han succeït tres trobades amb la gent de Colomers: la de la fraternitat d’Arenys l’1 de maig, una eucaristia amb predicació de fra Eduard Rey i concelebrant el ministre provincial pel juny, i l’acció de gràcies per la beatificació, amb molta assistència de frares i laics vinculats als caputxins, el dia 26 d’octubre.

Sense el seu martiri, fra Carmel ja hauria estat oblidat. A Colomers, el poble que va deixar en aquell llunyà matí de 1890, només queda un home que recorda haver-lo vist en ocasió d’alguna celebració. Hi ha un parell de renebots, que n’havien sentit a parlar. A Ca l’Esclopeter ja no hi viu ningú, i segurament per això conserva l’aspecte que devia tenir quan ell hi vivia. Entre els frares, ja no en queda cap d’entrat a l’orde abans de la Guerra (a menys que comptem fra Enric Castanyer, que estava al seminari menor). El record del seu martiri ens el retorna, i l’humil fraret discret i senzill esdevé motiu de festa, de trobada, de celebració.

Fra Carmel ve amb un missatge per a mi clar. Ens porta la veu d’una Església que era capaç de generar sants; d’una vida amagada i oblidada, però centrada en Déu, tant a casa com al convent, i, per això, capaç de generar autèntics herois que van a la mort amb un cor generós, amb esperança i sense rancor. Porta al nostre món, tant ple de sorolls, la remor d’uns silencis amarats de pregària i treball, que van donar solidesa al caràcter de tants cristians que, quan va arribar l’hora, van saber donar testimoni de la seva fe.

En moltes de les festes majors dels nostres pobles, les misses es diuen amb el color vermell dels màrtirs. Són personatges que ens queden molt lluny: santa Eulàlia, sant Feliu, sant Cugat, sant Zenon, sant Pere... Els nostres avantpassats van saber convertir la seva mort en un motiu de festa, la festa de saber que l’evangeli és possible, que hi ha un amor que val més que la vida, que el que aquí és feblesa allà dalt és victòria, que al costat de Crist hi ha un núvol gran de testimonis que vetllen per nosaltres. Fra Carmel, ara aquí a la terra amb el seu nou títol de beat, segueix la tradició. Que Ell intercedeixi pels seus germans frares, per la seva parròquia de Colomers, perquè, en un temps que algú ha qualificat de “líquids”, els cristians sapiguem adquirir l’autèntica solidesa.