(Fra Josep Manuel Vallejo) A mesura que passa el temps i ens anem fent més grans, ens adonem que ens costa canviar, que ens costa superar alguns aspectes del nostre caràcter, en suma, que som esclaus de nosaltres mateixos. L’home necessita salvació, Algú que l’alliberi dels seus esclavatges. L’home, sense Déu, no pot viure, no pot ésser.
I el pecat, precisament, és la negació d’aquesta dependència, la il·lusió que l’home és autònom i independent, la il·lusió de l’orgull. I d’aquesta il·lusió d’autonomia i d’independència, ve la desobediència, que ens narra tan bé el text de Gènesi 3, l’egoisme, el tancament. Tot això ens ve de la no dependència de Déu, de negar la nostra condició de criatura. De fet, el pecat de l’home, el gran pecat de l’home és pensar-se que és molt més del que és i, per tant, creure que no depèn de ningú, ni dels altres ni de Déu.
Per això, els que més entenen Jesús són els petits, els pobres, els humils, els malalts, els pecadors, perquè saben que sense Jesús no poden fer res, no poden salvar-se, no poden guarir-se. Els malalts i els pecadors són models del creient, perquè saben que no poden, perquè se saben impotents de salvar-se a si mateixos i, per això, han de suplicar, han d’aixecar els braços perquè un altre els tregui del llot.
Com puc alliberar-me de mi mateix? Aquesta és la qüestió, la gran qüestió de la vida. Perquè la persona salvada, la persona lliure és la que està alliberada de si mateixa, dels seus esclavatges.
Maria és la persona redimida, la persona salvada des de la seva concepció. Perquè Maria està sempre unida a Déu, com naturalment unida íntimament al seu Senyor. I per això, confia –la gran paraula de la fe–, confia. Quan l’àngel irromp a la seva vida i li diu allò tan forassenyat, que serà mare sense haver tingut relacions sexuals, i ella es fia, accepta i es fa dòcil a la Paraula: “...Faci’s en mi segons la teva Paraula...”.
Maria se sap petita, se sap fràgil, se sap depenent, i per això, deixa que Déu faci en ella meravelles. Això és un cristià, algú que deixa Déu actuar en ell i fer meravelles. I Maria, quan vénen el dolor i l’angoixa, que són la situació de temptació per desconfiar de Déu, aguanta amb fe i confia, perquè sap que Déu no la pot deixar.
Maria és la dona que no malpensa, que no desconfia de Déu, no dubta de Déu, encara que molts cops no entengui. Maria no va entendre Jesús en tot el que va fer a la seva vida, no va entendre el que li deien els pastors quan va néixer, ni va entendre que el seu fill se n’anés a predicar i s’anés amb els pobres i pecadors, no va entendre la creu..., fins després de la resurrecció.
Però malgrat no entendre, Maria és la dona que confia, que té fe, que es deixa fer. I per això Maria és model de cristià, la primera cristiana.
Que ella ens faci de far per a les nostres actituds.
Temàtica
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.