Faig el que vull?

Cada setmana, els dijous, aquí al Convent dels Caputxins es reuneix el grup dels ”Alcohòlics Anònims”. Fa molts anys que ho fan i, lògicament, després de tant temps hem anat coneixent uns quants, alguns molt propers i molt estimats. L’altre dia estava parlant amb un del grup i em deia que havia estat 5 anys sense beure, en total abstinència, però que un dia es va dir: “me tiro una cana al aire”, “només una vegada i ja em controlaré”. Ja us podeu imaginar el què va passar: ara una, ara dos, ara tres, quatre, total, que va tornar a caure de ple en l’addicció. I ara, després d’això, d’aquesta recaiguda ja portava set anys que no hi havia tornat. Llavors hom es pregunta: aquest xicot quan va beure, què volia? volia beure o no volia beure? On exercia la llibertat? Quan bevia feia el que desitjava, o quan no bevia? Què és el que realment volia aquest home, beure o no beure?

En el nostre món actual confonem, sobretot, dues paraules. Una és la paraula “desitjar”, i l’altre és la paraula “voler”. Allò que desitgem sempre és una cosa impulsiva i no és que sigui dolenta, però normalment està ancorada en l’ara. En aquest moment, no tenim en compte ni el record anterior ni les conseqüències que tindrà aquell acte, ni els altres. Estem tancats en l’ara. Avui en dia es lloa molt que no hem de pensar ni en el passat ni en el futur, i això te una part de veritat, però quan es talla tota connexió amb el passat, amb la pròpia experiència, quan es talla tota connexió amb el futur i en les conseqüències dels nostres actes, quan es talla tota relació amb les altres persones i quedo jo sol amb el desig, això és inhumà. I el desig que és obra de Déu, en definitiva, es posa llavors en relació amb el mal, amb la meva autodestrucció, i la destrucció dels altres.

Avui en la pregària de l’inici de la Missa, si us hi heu fixat diu: Déu totpoderós, Senyor del cel i de la terra... La litúrgia repeteix molt sovint aquesta invocació. Déu totpoderós, Senyor del cel i de la terra..., per tant, podríem dir que Déu pot fer tot allò que vol. Però Déu pot fer el mal? És lliure per fer el mal? Segurament que no, perquè fer el mal no és exercici de la llibertat, no som lliures quan fem el mal. Certament que és una expressió de la llibertat poder optar entre el bé i el mal, però és l’expressió més petita de la llibertat. Al contrari, és la renúncia de la llibertat. Quan jo opto pel mal, el que estic fent és anar en contra de la llibertat; el què faig és com aquell que beu i acaba essent esclau d’allò que fa, per tant, acaba no essent lliure. Per això Déu no opta mai pel mal perquè és lliure. Només és lliure aquell que opta pel bé.

L’alcohòlic o la persona que es deixa portar per la droga, és, en certa manera un paradigma, una imatge, del món actual. El món actual està com ficat només en el món de la compensació immediata, per què? Perquè si hom pregunta que és el què es vol, normalment sabem el que no volem, però difícilment sabem allò que volem. I com a màxim quan preguntes: “què vols”? es respon allò que es desitja.

Això ha passat sempre, també a Sant Francesc. Quan hom es deixa portar pels tòpics i per la manera de fer del seu temps, simplement es deixa portar, però no és ell mateix, però quan comença a adonar-se dels tòpics i obre una mica la finestra, comença a sortir del temps, del seu temps, i el primer que es pregunta és: Què vull? Què vull? No simplement què desitjo, no simplement el que és normal de voler, sinó què vull autènticament. Per això Sant Francesc quan va escoltar i va parar atenció a l’Evangeli, i el va escoltar com una Paraula dirigida a ell, va exclamar entusiasmat: Això és el què vull, això és el què desitjo, això és el vull complir amb tot el cor i amb tota l’ànima.

Aquest és el gran consol que promet el profeta Isaïes: Consoleu, consoleu el meu poble diu el Senyor, perquè aquí teniu el vostre Déu. Déu és el gran consol de l’ànima humana. En Crist Jesús el rostre de Déu s’ha fet accessible, ens mostra Déu i ens mostra a nosaltres mateixos. Ens revela allò que desitgem, anhelem i volem en el fons de la nostra ànima i allò desitjat, anhelat i volgut en el fons de la nostra ànima.

D’aquí ve el gran treball del creient, que allò que ha descobert com allò que vol la seva ànima, ha de fer que tota la vida sigui un acolliment d’aquest Déu que li mostra allò que realment vol i cercava.

DIUMENGE II D’ADVENT – B