L'Esperit el té tothom

(Fra Josep Manuel Vallejo) En Joan Vinyoli és un poeta català de qui enguany celebrem els cent anys del seu naixement. L’altre dia va caure a les meves mans un dels seus poemes, molt bonic, que diu així:

“Vent de la tardor, vent solitari,

vent de la nit,

....

....

arremolina’t dintre meu, conjura

contra el meu cor la teva força,

arrenca ja l’escorça

del fruit que no madura”.

Quina imatge més bonica de l’Esperit Sant. Vent impetuós, arrenca’m l’escorça de durícia que impedeix que jo vibri, que jo senti com sents Tu. Vent que sacseja, vent que remou les meves entranyes perquè vibrin amb el so de l’Esperit Sant.

L’Esperit Sant és un vent impetuós que avui es fa sentir en el Cenacle enmig dels apòstols i Maria, i sacseja les seves ànimes i els seus cors. Aquesta és una de les funcions de l’Esperit, espavilar-nos, donar-nos vida, que a vegades estem adormits o endurits i necessitem un trontoll, un sacseig fort, com quan puges a la muntanya i et deixes envair per aquell vent que ve pertot arreu i que no saps per on, que és vida, que és agradable, que és emocionant... Així és la força de l’Esperit Sant.

Però també a la Bíblia l’Esperit Sant és murmuri suau, carícia delicada, com aquella experiència d’Elies al desert, és suavitat, és murmuri, és alè suau, que insinua, que no força. També és així l’Esperit Sant quan ho necessitem.

I també en altres llocs de la Bíblia l’Esperit és alè, respiració. Quin símbol tan adequat per expressar la vida. Sense l’alè morim, sense l’alè de l’Esperit també morim encara que estiguem vius. Quan Déu crea l’home de fang –quina manera més bonica de dir que som biologia, que som de la terra– alena sobre ell: Rep la vida i sigues una ànima vivent. I avui quan Jesús entra en el Cenacle amb aquells apòstols esporuguits i mig morts, també alena la nova vida de l’Esperit Sant: “Rebeu l’Esperit Sant”, com dient, aquesta és la nova vida que us dono, la vida del Cel, la vida del Ressuscitat. Aquesta és la gran funció de l’Esperit, vivificar-nos, engendrar vida on hi ha mort, on hi ha tristor, on hi ha cansament.

La Seqüència ho diu d’una manera bellíssima: “Dolcíssim refrigeri, tot el que ja és sec regueu, tot l’indòmit endolciu, joia immortal i plena”. L’Esperit reconstrueix aquelles fibres ferides del nostre cor. L’Esperit anima i vivifica allò que està trist, que està a mig gas. L’Esperit dóna joia i vivacitat on hi ha lassitud i tristor.

I el text dels Actes 2 ens diu una altra cosa interessantíssima. Quan l’Esperit es fa present en els apòstols, estan contents i canten les meravelles de Déu en la llengua de la gent. Fixem-nos que tots aquells jueus que havien vingut de tot arreu del món diuen: “Els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües”. Qui té l’Esperit Sant s’adapta a les llengües i a les cultures diverses. I no imposa el pinyó fixe del que a mi em sembla que és catòlic, amb les meves categories, amb la meva cultura. L’Esperit Sant s’encarna, s’incultura perquè Déu ha creat els homes de tot el món i ja tenen l’Esperit de Déu. L’únic que cal és que nosaltres ajudem a que surti. Això és l’evangelització. I per això cal encarnar-se, cal conèixer les cultures, cal respectar les tradicions, cal creure que ja tenen Déu a dins i que no som nosaltres els qui els aportem l’Esperit.

El Concili Tarraconense, de grata memòria oblidada, fa més de vint anys ja ho deia: “Quan nosaltres hi anem, l’Esperit Sant ja hi és” (1d). Tot home, pel fet d’haver estat creat és Fill de Déu, el que passa que no ho saben. I la funció dels apòstols és fer surar aquell Esperit que ja tenen. Així és quan actua algú que té l’Esperit Sant. I el qui no té l’Esperit Sant intenta imposar una cultura, intenta imposar un evangeli, intenta catequitzar. Per això hem fet tantes atzagaiades a l’Amèrica del Sud o a l’Àfrica. S’han fet coses bones, però hem fet atzagaiades perquè hem projectat la cultura occidental en aquelles cultures que ja eren de Déu encara que no cristianes. L’Esperit Sant sap adaptar-se a la llengua, a la cultura i a les tradicions de totes les persones i destriar el que és or del que no ho és.

I, en darrer terme, Jesús quan entra i els dóna l’Esperit els diu: “Us envio com el Pare m’ha enviat a mi” (Jn 20,21). I aquest com és fonamental. No us envio de qualsevol manera, us envio com el Pare m’ha enviat a mi, amb l’estil de Jesús. L’Esperit no només ens dóna els gestos i les paraules de Jesús, sinó que ens infon el seu Esperit, la seva tendresa, la seva paciència, la seva compassió, el seu no cercar l’èxit fàcil, la seva renúncia al poder, la seva discreció... L’estil de Jesús ens l’infon l’Esperit Sant, i és tan important el com fem les coses, com les coses que fem. Ja ho diu Corintis 13: Puc moure muntanyes, que si no tinc l’amor no em serveix de res. Puc convertir a milers, però si no tinc l’amor no serveix de res. Puc fer miracles, però si no tinc l’amor de l’Esperit Sant no serveix de res.