Sol o Feliç (L'alegria d'Evangelitzar)

"En una civilització paradoxalment ferida d’anonimat i alhora obsessionada pels detalls de la vida dels altres, impudorosament malalta de curiositat malsana, l’Església necessita la mirada propera per contemplar, commoure’s i aturar-se davant l’altre tantes vegades com sigui necessari.” (n. 169)

Per a guarir un malalt es necessita un bon diagnòstic i un bon tractament i que el pacient estigui disposat a seguir les indicacions del metge. A La joia de l’Evangeli el Papa Francesc ens ofereix una anàlisi precisa de la salut i les malalties del nostre temps i una solució eficaç, vàlida per a creients i no creients.

La joia de l’Evangeli és una invitació contínua al “trobament”: a trobar-se amb Déu i a trobar-se amb els altres. El gran dilema de tota existència humana és: sol o feliç, amb amor o sense amor, sol o acompanyat, en diàleg o incomunicat.

Déu —la Trinitat, què és Amor, una Família— no és un ésser solitari. I nosaltres tampoc. Som fills de Déu, fills dels nostres pares, germans, néts, veïns, companys, ciutadans, membres de la gran família humana. La relació forma part del nostre ésser. Aïllar-se és tallar les arrels de la vida i començar a morir. La soledat enfonsa, la companyia salva. Necessitem dels altres: de l’amor de Déu i de l’amor dels altres.

Quina és l’essència del cristianisme? La trobada amb Déu, el diàleg amb el nostre Pare del cel, el tracte personal —de Tu a tu— amb l’Amor. Sense aquest trobament amb l’Altre, amb l’Amic, la fe i la religió queden reduïdes a un simple ritual buit. I aquesta trobada personal amb Déu només és autèntica si porta a la trobada amb l’altre, que sempre és un germà. Viure amb radicalitat l’Evangeli —la Bona nova que Déu ens estima i és Misericordiós, proper i benèvol— és incompatible amb l’egoisme individual o col·lectiu.

Quina és l’essència de la humanitat? La trobada amb els altres. El que ens fa créixer per dins, madurar, és el diàleg, compartir, escoltar, aprendre de l’altre, sentir-nos estimats i estimar. On falla el trobament falta humanitat i impera l’egoisme, la soledat o la incomunicació.

El tracte amb les persones, amb els pobles i amb les civilitzacions ens obliga a sortir a la perifèria, a anar a trobar-nos amb l’altre, a sortir de la nostra comoditat, sense por. El Papa Francesc ens recorda una cosa tan bàsica i essencial com que el primer manament és estimar Déu i el proïsme. Així de fàcil i així de difícil. Si les reunions, les estructures o el que sigui dificulten el contacte directe amb la gent, quelcom d’important falla a nivell personal, familiar, nacional o internacional.

La joia de l’Evangeli no és una invitació a organitzar cicles de conferències sinó a actuar, a moure’s, a solucionar problemes concrets. El Papa ofereix anàlisis profundes i suggerents —nous— sobre com evangelitzar en el món d’avui. Però de l’eterna novetat del cristianisme sembla accentuar la seva dimensió pràctica-pràctica: oració i evangelització, caritat i solidaritat, alegria i entrega als altres.

Els cristians som uns privilegiats perquè experimentem l’amor de Déu cada dia en allò de gran i allò de petit. Tenim una gran responsabilitat, la de transmetre, contagiar, compartir amb els altres la joia de l’Evangeli. Per això tota l’Església és missionera.

“La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia.” (n. 1)

Josep Ribot