×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En la meva vida des de sempre hi ha hagut dos elements clau: Déu i la persona. Des del si de casa, l’escola, la parròquia i els diferents grups i moviments cristians que varen influir en el meu creixement se’m va ajudar a descobrir que el vincle fonamental en els dos pilars del meu ser era servint-los. Així, ja des dels 16 anys vaig esdevenir cap i catequista de grups cristians que em varen anar qüestionant sobre el meu lloc en la societat, sentint fins i tot dintre meu una veu interior que em deia: per què no prevere? Després de cursar Magisteri, assessorat per mossens propers, i especialment pel comentari que va fer el rector del meu poble davant de la propera ordenació sacerdotal d’un jove que havia arribat feia tres anys com a seminarista, va ser la gota que va fer vessar el vas; com sant Pau vaig caure definitivament del cavall del plantejament al dir: me’n vaig al Seminari.

Els anys de Seminari varen ser molt enriquidors en quant a estudis de filosofia i teologia, i sobretot en quant a nous companys d’arreu, que molts d’ells han esdevingut al llarg dels temps germans preveres. Primer des del propi Seminari de Solsona residint a Sant Just Desvern i baixant a Barcelona a la Facultat, després estrenant el Seminari Major Interdiocesà.

El bisbe Deig, que feia poc havia estat nomenat bisbe de Solsona, el 30 de setembre de 1990 em va ordenar diaca a Tàrrega i el dia 1 de setembre de 1991, a la meva ciutat de Berga, de prevere. Va ser una bonica jornada sacerdotal davant de la Mare de Déu de Queralt, en el 75è aniversari de la seva coronació. La meva vida personal i eclesial sempre ha anat i va acompanyada i custodiada de la mirada de la Mare de Queralt. Des d’aquell moment va començar la meva vida ministerial essent destinat durant dos anys a Bagà, passant després a Navàs, Balsareny, Cercs, Berga, fins i tot vaig tenir la sort de poder estudiar llicència en dret a Roma, i de tornada cap a Solsona treballant ben a prop del bisbe Novell. Actualment, aquest és el quart curs que serveixo la Parròquia de Súria.

Al llarg d’aquests 26 anys, com tothom he passat moments de tots colors, situacions més fàcils, altres més complicades, amb més salut i experimentant limitacions. He perdut persones ben estimades tant en l’àmbit familiar com ministerial. Sempre però m’he sentit molt estimat per Déu que em va cridar a estar amb Ell i no m’ha abandonat mai, tot el contrari, com més anys passen més units en l’essencial estem. Recordo que quan vaig iniciar-me com a prevere em semblava que havia de fer tantes coses perquè Jesús fos conegut i estimat... Creia que tenia tota la responsabilitat de l’acció eclesial on em trobava i que no podia parar de remoure-ho tot perquè tot quedés imprès de l’Amor de Déu. Amb el pas dels anys m’he adonat que qui porta el timó de la meva vida eclesial no sóc jo sinó Ell, fins i tot ni jo sóc meu. Abans ho sabia però no ho acabava d’entendre, avui n’he fet experiència. Puc dir que aquesta actitud em dóna més pau i docilitat a l’acció de l’Esperit; no més tranquil·litat despreocupant-me de les coses perquè es faci el que Ell vol sinó col·laborant en el que Ell em demana amb una actitud més humil, de pobresa evangèlica, per acollir, entendre i acompanyar l’altre des d’on es troba cadascú. Des del néixer a l’eternitat. Experimento ara una vida més d’intempèrie, sense assegurar-me massa res, poques coses són fonamentals. El pas del jo a l’Altre, als altres, al nosaltres, perquè amb la suma d’actituds, dons, carismes... tots hi sortim guanyant. Desitjo que a tants joves d’avui els ajudem a qüestionar-se què és el que Déu els té reservat! Mentrestant acabo aquest testimoni resant: Si tenim Déu a favor nostre, què ens farà trontollar? Senyor, mostreu-nos el Pare i no ens cal res més!