Hi ha dues maneres, almenys, de fer teologia: des de l’Escriptura i la Tradició i des de l’art, il·luminat per l’una i per l’altra. Antoni Gaudí feia teologia des d’aquesta segona actitud. Per a ell, la plàstica no era una simple ornamentació, una simple qüestió estètica, sinó que tenia a veure amb el símbol, i concretament amb el símbol cristià. Per això la seva obra directament religiosa (la cripta de la Colònia Güell i, sobretot, la basílica de la Sagrada Família), però també la seva obra civil, queda permeabilitzada d’apel·lacions a la simbologia cristiana. Gaudí és un teòleg en el sentit que dóna a aquest terme l’Orient cristià, és a dir, un gran creient que, com a tal, és capaç d’endinsar-se ell mateix i de conduir els altres a la riquesa inexhaurible de la fe de l’Església.
Un iconògraf «escriu» icones, més que no pas les dibuixa i les pinta. De manera semblant, Gaudí «escriu» el símbol inscrivint-lo en la pedra i la forma, en la disposició arquitectònica i en els contrastos cromàtics. Contemplar la Sagrada Família és «llegir» una escriptura que no és arcana sinó mistèrica, impregnada de símbols pertanyents al misteri cristià. Cal només tenir present que durant dotze anys (1914-1926), els últims de la seva vida, Gaudí va abandonar tots els seus projectes i es va concentrar en una única obra: la basílica de la Sagrada Família. La seva vida era «la gran església», tal com ell anomena el projecte major que un arquitecte pot dur a terme en l’anomenat «Manuscrit de Reus», escrit l’any 1878 (als 26 anys!). La grandesa del Déu que s’immola per la humanitat, és a dir, el misteri de la redempció, és una de les idees centrals d’aquest Manuscrit. I aquesta idea es relaciona amb la visió que Gaudí tenia de l’espiritualitat sacerdotal, tal com queda reflectida en la construcció de la sagristia de la Sagrada Família, acabada el 2016. Amb la sagristia (o les dues sagristies, simètriques) de la Sagrada Família l’arquitecte del Baix Camp dona resposta a la pregunta sobre la identitat del prevere, sobre l’essència del ministeri sacerdotal. La seva proposta major és aquesta: el prevere és un màrtir, un que dona la vida. La sagristia de la basílica, l’espai propi on els preveres es revesteixen per a la celebració eucarística, ho expressa amb claredat.
En efecte, l’exterior de la sagristia de la Sagrada Família, que és una grandiosa cúpula connectada amb la resta de la construcció però exempta en relació a ella, conté tres registres. En el registre inferior, a la base de la cúpula, hi ha dotze finestrals, set dels quals porten inscrites les set exclamacions que canten els màrtirs de l’Anyell en la litúrgia celestial: «Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força... pels segles dels segles» (Apocalipsi 7,12). El segon registre evoca el caràcter rocós del Gòlgota, el penyal on Jesús va ser clavat en creu i crucificat i on morint va entregar l’esperit. Hi destaquen els dotze rengs verticals d’arestons (en total 48) que s’enfilen cap amunt, tots ells de color roig i amb dues palmes verdes adossades. Entre reng i reng d’arestó hi ha vint-i-una peces de color blanc, que evoquen els vint-i-un coloms de l’arbre de la via de la façana del Naixement, els quals representen els salvats. Doncs bé, els preveres en tant que màrtirs de Crist, són representats per aquestes peces blanques: els màrtirs del Crist porten «vestits blancs» i palmes a les mans ja que han rentat els seus vestits «amb la sang de l’Anyell» (Apocalipsi 7,9.14). Ara bé, sang i raïm es confonen, com es confonen en el sagrament eucarístic, on el vi esdevé la sang de Crist per la força de l’Esperit. En la cúpula, els arestons rogencs són com esquitxos de la sang de Crist, el primer màrtir, i alhora del vi que omple el calze eucarístic, simbolitzat pel raïm que davalla del terminal de la cúpula.
El tercer registre de la cúpula de la sagristia és un grup escultòric amb un veremador, les mans dels qual posen el raïm negre dins la portadora, i un anyell, amb les potes lligades i el cap inclinat en senyal d’obediència i despreniment. La imatge del veremador prové d’Isaïes 63,1-5, que era l’epístola del Dimecres Sant en la litúrgia romana del temps de Gaudí, i que enllaça directament amb Dijous Sant, el dia de la institució del sacerdoci. Gaudí ha fet del veremador una al·legoria del Crist. Aquest veremador porta una roba vermella, tacada de raïm / sang, i pia el raïm tot sol, mentre es desclou el moment de la victòria: la passió de Jesucrist és alhora la redempció de la humanitat. La imatge de l’anyell que calla i no obre la boca, que no es queixa ni replica mentre el duen al sacrifici, remet a Isaïes 53,7, la primera lectura del Divendres Sant. Jesús és, doncs, el primer màrtir i model de tots els màrtirs, particularment dels preveres que es configuren a ell donant la vida de manera humil i vivint de manera immaculada i sense tara. Per això reben l’anell del qui és estimat per l’espòs Jesucrist (vegeu Efesis 5,25) i la corona de la glòria (vegeu Primera carta de Pere 5,4): l’anell i la corona es troben al punt més alt de la sagristia. El martiri del prevere passa per la fidelitat a la crida rebuda, per la lluita contra les passions, per la renúncia gratuïta a l’afecte específic d’una sola persona, per la vigilància davant la mundanitat espiritual i per l’acceptació joiosa de la humilitat. Aquest és el martiri habitual del prevere, que s’accentua en el temps de la tribulació, quan tot sembla trontollar i els resultats del propi treball poden ser escassos. Però el prevere, que insereix la seva vida en la de Jesús, se sent preservat en els moments de desànim i de desesperança perquè a prop d’ell hi ha, a més del Senyor, molts germans i germanes que, com ell i amb ell, construeixen una comunitat, l’Església, la qual és missatgera de la veritat de l’Evangeli.
D’altra banda, el martiri del prevere passa per la fe i per l’amor. El prevere és un testimoni de la fe que ha rebut i que transmet amb tota la força del seu testimoni. El màrtir és, en efecte, un testimoni apassionat del Regne que Jesús va anunciar i de l’Evangeli que ell va comunicar durant el seu ministeri i amb la seva vida. El prevere és màrtir de l’amor i de la caritat, perquè no pot viure al marge dels pobres, els preferits del Senyor, els descartats, els necessitats, els malalts, els qui han perdut l’esperança. Ell, que és un pecador, es carrega, seguint darrere Jesús, el pecat i les febleses del món, i per això no dubta a pregar i tractar com a germans fins i tot els seus enemics, seguint la paraula del Sant Evangeli (vegeu Mateu 5,44). Per això, el prevere no se separa del martiri, viu a la intempèrie, no resta tancat en la comoditat de la burocràcia ni cau en la temptació del clericalisme –confonent poder i ministeri, dominació i responsabilitat. Més encara, viu la seva condició martirial sense queixar-se ni resignar-se, sense enorgullir-se’n ni fer-se valer.
En resum, el prevere fa camí cap a l’altar, i el fa, segons la teologia del ministeri sacerdotal que Gaudí plasma en la sagristia de la Sagrada Família, tal com Jesús el va fer, de manera gratuïta. Malgrat la seva feblesa i el seu pecat, el prevere és cridat a ser màrtir, un que dona la vida i s’identifica amb Jesús, el primer màrtir. Ell és un servidor de l’acció litúrgica, home de la Paraula i de l’Eucaristia, que intercedeix pel poble sant i pel món sencer. Ell és un servidor dels pobres, que s’uneix a Crist, pobre i humil. El camí cap a l’altar és tot un programa de vida per als qui són ministres d’aquest altar i per a tots els deixebles de Jesús.
Un molt bon Nadal a tots! Un bon any 2018!
ARMAND PUIG I TÀRRECH
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.