El goig d'anunciar l'Evangeli (I)

Celebrem de nou el Dia del Seminari. El celebrem justament un any després de la Santa Missa d’inici del ministeri petrí del Papa Francesc i amb un lema inspirat en la seva Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium. El lema d’enguany es refereix a l’alegria, al goig d’anunciar l’Evangeli de Jesucrist.

La persona que es troba amb Crist, troba el tresor amagat (cf. Mt 13, 44-46) i aquesta troballa produeix una gran plenitud i alegria. Aquesta alegria de la salvació es percep des de les primeres pàgines de l’Evangeli: en l’Anunciació o en la Visitació, quan la Verge Maria expressa el seu goig amb el càntic del Magníficat. El mateix passa quan Jesús neix a Betlem i quan Maria i Josep presenten el nen al Temple. Els Evangelis recullen també moments de la vida pública en què el Senyor mostra alegria i gratitud en una oració que celebra la benevolència del Pare (cf. Lc 10, 21). I també invita els deixebles a alegrar-se pel do de l’Esperit Sant. L’alegria és un fruit de l’Esperit Sant, com l’amor i la pau (cf. Ga 5, 22).

L’alegria és fruit de l’amor, neix de l’amor, segons ensenya sant Tomàs d’Aquino. No és una virtut diferent de l’amor, sinó el seu efecte. «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell» (1Jn 4, 16) i l’ésser humà està cridat a rebre l’amor de Déu i a romandre en ell, i també a viure segons aquest amor, a compartir-lo i a comunicar-lo. Com més experimenti l’amor de Déu en la seva vida, com més correspongui a l’amor de Déu i com més projecti aquest amor vers els germans, més gran serà la seva alegria. Un goig immens i profund que res ni ningú no li podrà arrabassar mai més. Una alegria més forta que les penes, les dificultats i, fins i tot, la persecució.

Des de l’experiència de l’amor de Déu que genera un goig inefable, tots som cridats a esdevenir missatgers d’alegria, testimonis que transmeten als altres l’alegria d’haver trobat Crist. En la societat actual hi ha persones que viuen tristes, angoixades, fastiguejades; persones que materialment ho poden tenir tot però que han perdut el sentit de la vida i el goig de viure; que ho han provat gairebé tot i que estan decebudes de gairebé tot. Els èxits materials, els avenços científics i tecnològics, les possibilitats de plaer, no acaben de saciar la seva set de felicitat. Caldrà que donem un testimoni d’esperança, que siguem transmissors d’alegria, una alegria que provocarà molts interrogants. És aquesta la perspectiva des de la qual celebrem el Dia del Seminari, treballem en aquest àmbit tan difícil i alhora apassionant com és la Pastoral de les Vocacions, i oferim també aquestes reflexions.

1. La vida com a vocació

La pastoral de joventut té com a objectiu fonamental propiciar en el jove una experiència profunda de fe, una trobada amb Crist que transformi radicalment la seva vida. En segon lloc, ha d'ajudar també cada jove a descobrir la seva vocació concreta i a respondre a la crida de Déu. La vocació a la santedat i a l'apostolat emana del Baptisme i és comú a tots els membres de l'Església. Ara bé, aquesta vocació comuna s'ha d'especificar en una crida concreta a cada persona.

1.1 Tota vida és una vocació

El servent de Déu Pau VI afirmava que tota vida és una vocació: «En els designis de Déu, cada home està cridat a desenvolupar-se, perquè tota vida és una vocació. Des del seu naixement, ha estat donat a tots com un germen, un conjunt d'aptituds i de qualitats per fer fructificar: la seva floració, fruit de l'educació rebuda en el propi ambient i de l'esforç personal, permetrà a cadascú orientar-se cap a la destinació que li ha estat proposada pel Creador. Dotat d’intel·ligència i de llibertat, l'home és responsable del seu creixement, així com de la seva salvació». En la mateixa línia s’expressarà després el beat Joan Pau II en el missatge per a la XXXVIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions que va tenir lloc el 6 de maig de 2001, i portava per títol i eix temàtic La vida com a vocació.

De manera semblant ho va fer més recentment el Sant Pare Benet XVI al començament de l'encíclica Caritas in Veritate: «Cadascú troba el seu bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per a realitzar- lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, esdevé lliure (cf. Jn 8,32) ... Tots els homes perceben l'impuls interior d'estimar de manera autèntica; amor i veritat mai no els abandonen completament, perquè són la vocació que Déu ha posat en el cor i en la ment de cada ésser humà ... En Crist, la caritat en la veritat es converteix en el rostre de la seva Persona, en una vocació a estimar els nostres germans en la veritat del seu projecte». Aquest és el plantejament bàsic de la pastoral vocacional. Però perquè vagi penetrant en la ment i el cor de les persones cal crear una cultura de la vocació.

1.2 Cultura de la vocació

Avui dia els joves corren el perill de quedar atrapats pel materialisme consumista, o de conformar-se amb projectes de vida insuficients, o d'instal·lar-se en la mediocritat dels bons, aquells que són complidors de les normes, però incapaços de seguir la crida a un ideal més gran, com el cas del jove ric.

Si alguna cosa defineix el cor jove és la seva insatisfacció i el seu inconformisme. En el profund del seu cor busca el bé i la veritat, desitja viure en la coherència i en la solidaritat. Els joves estan necessitats d’Algú que els cridi pel seu nom per a un ideal d'altura. I com a complement a les seves aspiracions més profundes, cal promoure una cultura vocacional que connecti amb aquestes inquietuds i pugui ajudar a saciar la seva set de sentit, de felicitat i de compromís. Una cultura que permeti al jove d'avui trobar-se a si mateix, recuperar els valors del silenci, de la contemplació, de la relació d'amistat, de l'amor. Una cultura vocacional que els ajudi a descobrir la grandesa del lliurament i del compromís a través d'un projecte de vida que sigui durador.

Aquest marc apropiat de cultura de les vocacions requereix que el misteri de la vocació sigui objecte d'una atenció constant per part de la comunitat cristiana. S'ha de promoure a través de diferents mitjans: en primer lloc, una cadena de pregària contínua, també per mitjà de la reflexió serena i la pedagogia adequada i, finalment, a través de les més variades iniciatives vocacionals. Tot això ha d'estar encaminat a crear un clima d'escolta de la veu del Senyor i de recerca de la seva voluntat. Això només serà possible si es dóna el que el beat Joan Pau II va anomenar un salt de qualitat, que consisteix a passar d'un plantejament de pastoral vocacional que s'encarrega a uns especialistes concrets, a un altre ben diferent segons el qual és considerada un objectiu prioritari de tota la comunitat cristiana.

A la Carta Apostòlica que va enviar als joves en ocasió de l'Any Internacional de la Joventut l’any 1985 comença la seva reflexió a partir de la trobada de Jesús amb el Jove ric i del diàleg que ambdós mantenen. Distingeix els conceptes de vocació i de projecte. El projecte l'elabora un mateix mentre que a la vocació hi ha altres factors que hi intervenen. Ara bé, quan un jove es fa la pregunta: què em falta encara?, i la fa a les persones que l'envolten i acompanyen en el seu camí, se suposa que espera una resposta. I quan el jove es fa aquesta pregunta en el moment de l'oració, és que està preguntant a Déu quin és el seu pla sobre ell i quina és la seva voluntat.

Arribats a aquest punt , «el "projecte" adquireix el significat de "vocació de vida", com una cosa que és confiada a l'home per Déu com a tasca. Una persona jove, en entrar dins seu i alhora en iniciar el col·loqui amb Crist en l'oració, desitja gairebé llegir aquell pensament etern que Déu creador i pare té d'ella. Llavors es convenç que la tasca que Déu li assigna és deixada completament a la seva llibertat i, al mateix temps, està determinada per diverses circumstàncies d'índole interior i exterior. La persona jove, noi o noia, examinant aquestes circumstàncies, construeix el seu projecte de vida i alhora reconeix aquest projecte com la vocació a la qual Déu la crida» (Joan Pau II).

Tota vocació cristiana és un do de Déu i té lloc a l'Església. Déu és el que crida, i el camí habitual és que se serveixi de mediacions, de persones que acompanyen en el procés i que ajuden en el discerniment. Aquesta mediació s'ha de dur a terme amb honestedat i delicadesa, evitant la possible temptació de caure en dos extrems: el dirigisme d'una banda, o l'omissió de qualsevol tipus de proposta vocacional, de l'altra. En la tasca de la pastoral vocacional, tots som responsables: Bisbe, preveres, membres de la vida consagrada, moviments i associacions, grups vocacionals, etc. La família cristiana té una gran importància, i també aquelles persones que intervenen en la formació de nens i joves: els catequistes, els professors, els educadors i els animadors de la pastoral juvenil.

1.3 Cultura del compromís enfront de la cultura del provisional. Vocació i vocacions.

En la trobada amb seminaristes, novicis i novícies del passat mes de juliol a Roma, el Papa Francesc es va referir a la cultura del provisional i a la necessitat d'assumir compromisos definitius sense por. Va dir així: «Però en aquesta època no és fàcil una elecció definitiva. Som víctimes d'aquesta cultura del provisional. Voldria que penséssiu en això: com puc alliberar-me d'aquesta cultura del provisional? Hem d'aprendre a tancar la porta de la nostra cel·la interior, des de dins. [...] Una vegada un sacerdot, un bon sacerdot, que no se sentia un bon sacerdot perquè era humil, se sentia pecador i resava molt a la Mare de Déu , i deia això a la Verge —ho diré en espanyol perquè era una bella poesia. Li deia a la Verge que mai, mai no s'allunyaria de Jesús, i deia: Esta tarde, Señora, la promesa es sincera. Por las dudas, no olvide dejar la llave afuera. Però això es diu pensant sempre en l'amor a la Verge, li ho diu a la Verge. Però quan un deixa sempre la clau fora, per allò que podria succeir ... No està bé. Hem d'aprendre a tancar la porta per dins! I si no estic segura, si no estic segur, penso, em prenc el meu temps, i quan em sento segur, en Jesús, s'entén, perquè sense Jesús ningú no està segur, quan em sento segur, tanco la porta. Ho heu comprès? Què és la cultura del provisional?»

Si plantegem la vida com a vocació hem de concloure que tot ésser humà té vocació. Plantejar la vida com a vocació significa acceptar la primacia de Déu en l'existència de la persona i assumir un compromís en la resposta. La iniciativa és de Déu i la persona correspon amb la seva resposta. La vocació és una crida a realitzar en la vida el pla de Déu. Des d'un punt de vista teològic el discurs sobre la vocació s'articula en tres àmbits: vocació a la vida; vocació a la vida en Crist, viscuda en l'Església; vocacions específiques. Per fer comprendre el designi sobre la persona, Déu se serveix de mediacions, de dons interiors i de les provocacions que vénen de la realitat, de la mateixa vida, que tota ella crida i interpel·la.

La crida a la vida és la primera vocació, i procedeix de Déu creador. Per la seva paraula creadora comencen a existir realitats que fins llavors no existien. Després vindrà la crida a la salvació universal en Crist. La crida a la vida en Crist és personal i inscrita des de sempre en un projecte que el Pare té per a cada un. Aquesta crida a realitzar la pròpia vida en comunió amb Déu és la suprema realització individual i comunitària de l'ésser humà. La mediació ordinària d'aquesta crida és el Baptisme, que conté un dinamisme que porta cap a la santedat i l'apostolat.

La vocació universal i comuna a la vida en Jesucrist i a la santedat en el seu seguiment, s'especifica en diverses vocacions laïcals i d'especial consagració, així com la vocació missionera com a dimensió transversal comuna a totes les vocacions i estats de vida. D'aquesta manera el misteri de l'Església actualitza la infinita riquesa del misteri de Jesucrist en la diversitat d'estats de vida i de vocacions. Ve a ser com un immens jardí de variades flors, o com una bella simfonia en la qual col·laboren múltiples veus i instruments.

Sacerdoci ministerial

El sacerdoci ministerial representa la garantia de la presència sacramental de Crist Redemptor al llarg de la història, en els diferents temps i llocs. El Bisbe és el principi de comunió a la diòcesi i ha de ser pare, pastor i servidor de tots.

Els preveres i els diaques són col·laboradors del Bisbe, comparteixen la sol·licitud per l'evangelització i es consagren plenament al servei de l'Església diocesana. La seva vida i ministeri són continuació de la vida i de l'acció de Crist, i en conseqüència han de seguir el seu estil de vida i han de viure les seves actituds. En això consisteix la seva identitat i aquí radica la font del goig de la vida sacerdotal.

Vida consagrada

Els membres de la vida consagrada aporten la peculiaritat de la seva consagració testificant l'índole escatològica de l'Església. Són en el món testimonis eloqüents del Déu viu. La vida consagrada té una gran significació profètica perquè posa de manifest la primacia de Déu i dels valors evangèlics. En virtut d'aquesta primacia no es pot anteposar res a l'amor personal a Crist i als germans. En el nostre món és urgent un testimoni valent i profètic de les persones consagrades. Un testimoni en primer lloc de la primacia de Déu i dels béns futurs, a través del seguiment i de la imitació de Crist.

Estat de vida laïcal

Allò específic de l’estat de vida laïcal és l'índole secular. Laics són tots els fidels incorporats a Crist pel Baptisme, integrats en el Poble de Déu, que exerceixen en l'Església i en el món la missió de tot el poble cristià en la part que els correspon. Els fidels laics viuen en el món implicats en els seus treballs i ocupacions i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social. Dins de l'estat de vida laïcal podem dir que es donen diverses vocacions, diversos camins espirituals i apostòlics, entre ells la florida recent de diverses formes d'Instituts seculars. El matrimoni és un d'aquests camins laïcals, el més comú.

Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa